• Imprimir

Christina Rosenvinge publica 'Tu labio superior', primer disc després de la ruptura amb Ray Loriga

La revenja

David Broc

Christina Rosenvinge, musa del rock independent redescoberta a temps
JOSEP LOSADA

Des que el públic indie va trobar en la figura de Christina Rosenvinge una musa a reivindicar, sobretot gràcies al temps que la cantant va viure a Nova York i el canvi de xip musical que hi va experimentar, la seva carrera ha dibuixat una interessant evolució cap a territoris expressius poc convencionals.

Després de dos anys i mig fora de joc i del miniàlbum compartit amb Nacho Vegas, Verano fatal, ara recupera el camí en solitari amb Tu labio superior. "M'ho vaig prendre amb calma, perquè vaig tornar a ser mare i això em va fer retirar un any i mig de la música. Ha estat un temps de silenci autoimposat".

La madrilenya de pare danès i mare anglesa torna, amb l'acompanyament a l'estudi de Steve Shelley, de Sonic Youth, i Chris Brokaw, ex-Codeine i ex-Come, amb un nou disc en què tracta de mostrar-nos noves cares. "L'àlbum ha viscut unes quantes etapes. Va haver-hi un temps en què m'obsessionava que sonés com Kurt Weill. Després vaig voler fer un disc molt masculí, pensant molt en Nick Cave & The Bad Seeds, un so més dur i directe. I després vaig pensar a tornar una mica al rock, suposo que per això va sortir una barreja de tot".

Més masculí, la veritat, Tu labio superior presenta més matisos i detalls en el terreny emocional, i també respira aires de revenja. "Generalment sempre ha-via tendit a fer-ho tot molt suau, molt cap endins, i aquí, en canvi, em venia de gust mirar cap a fora, obrir-me una mica més a la gent i que la música ho reflectís".

La mateixa artista confessa que durant la composició i l'enregistrament de l'àlbum ha viscut "períodes d'inestabilitat emocional", segurament motivats pel fet que Ray Loriga trenqués, ara fa un parell de tardors, la relació que mantenia amb ella des de feia catorze anys. "No crec que hi hagi un lligam necessari entre els problemes emocionals i el fet que componguis música més trista. De vegades et trobes que passes per un moment dolent i la teva manera de sortir del pou és escrivint cançons vitalistes que t'ajudin. O a l'inrevés. No ho sé, va com va, no hi ha res premeditat. Per sort, això de fer cançons és imprevisible i incontrolable".