• Imprimir

Entrevista: Jonathan Demme El director de les oscaritzades 'Filadèlfia' i 'El silenci dels anyells' estrena, amb clares influències del Dogma, 'La boda de Rachel'

"Assolir la veritat s'ha convertit en un fet exòtic"

Ramon Palomeras

Amb un estil visual, immediat i enèrgic, rodada quasi a l'estil Dogma, el cineasta nord-amercià Jonathan Demme (Nova York, 1944), director de les oscaritzades El silenci dels anyells i Filadèlfia, aborda el drama de l'addicció a l'alcohol a La boda de Rachel. Amb guió de Jenny Lumet, filla del malaguanyat Sidney Lumet, i interpretada per Anne Hathaway, Rosemarie DeWitt i Debra Winger, la cinta, a la cartellera a partir de divendres, també mostra, entre altres temes, el refús social que pateixen algunes persones.

Per què li interessava abordar un tema com l'addicció?

És inherent a l'ésser humà. Jo ho sóc al cafè, als gots de vi blanc i negre -però a les nits, eh?-, a la xocolata i a comprar per eBay. Però ara ja estic net de l'eBay. Ho he deixat. Drogues, consumisme... Tots som addictes a alguna cosa. I també sóc addicte als documentals.

No només vostè. Darrerament s'ha produït una pujada del gènere documental. A què ho atribueix?

L'intent d'assolir la veritat s'ha convertit en un fet exòtic. Els diferents mitjans, escrits o audiovisuals, han fracassat en aquest objectiu. Per això cada vegada hi ha més documentals. M'espanta pensar que només es vegi ficció. Però esclar, estem en crisi a tots els nivells. La humanitat està en crisi profunda.

¿M'està dient que després de triomfar a Hollywood, ja l'han vist prou?

He disfrutat molt fent pel·lícules a Hollywood, però no ho trobo gens a faltar. No disfruto treballant en el sistema, hi ha massa persones que cobren per opinar, i això és esgotador. Són com uns cavallets dels quals ja no vull formar part. Provoca estrès i escurça la vida. Abans era una altra cosa. Era un negoci en què n'hi havia prou a no perdre diners perquè els estudis continuessin treballant, però no estaves obligat a fer xifres astronòmiques.

Alguna part positiva hi devia haver, no?

Home! Em va permetre accedir a molts guions. Vaig tenir moltes ofertes. I sempre tenia taula als restaurants! [Riu.] Però ara els meus objectius són els documentals, no m'interessen les històries amb guió. Amb els documentals entres en la realitat i hi trobes coses que no esperaves. M'agrada la idea de no planificar, de no repetir plans. Em vaig adonar que volia treballar amb pressupostos més baixos que em permetessin més llibertat a l'hora de tenir control creatiu. Per això em vaig passar al documental i per això he rodat La boda de Rachel en sis setmanes. L'escenari d'un casament és genial. Els actors no han d'assajar, és més espontani. És un estímul. No es repetien plans. Si rodes convencionalment t'allunyes de la realitat. Per als actors, la sensació d'estar rodant un documental és com si fessin teatre. En certa manera, era com tornar sobre les meves passes i posar en pràctica tot el que vaig aprendre amb Roger Corman quan fèiem pel·lícules de 125.000 dòlars.

Per cert, el veterà productor Roger Corman torna a tenir el seu petit protagonisme en una pel·lícula seva.

Corman em va donar l'oportunitat de debutar en el cinema. Sempre que puc el faig sortir als meus films. És una manera d'agrair-li contínuament que un dia de fa molts anys em va donar l'oportunitat d'entrar en aquesta indústria. A més a més, els actors joves estan encantats amb ell. Explica batalletes i el munt d'experiències que ha tingut al llarg de la seva vida. És com una lliçó de vida per als actors. No paren de fer-li preguntes.

Sense deixar les rareses, Debra Winger no és que es prodigui gaire. Com l'ha convençut?

Meryl Streep havia d'interpretar el paper d'Abby. Havíem treballat junts a The manchurian candidate i ens havíem avingut molt. Quan vaig llegir el guió vaig pensar que era un personatge perfecte per a ella. La seva presència es percep fins i tot quan no és a l'escena. No va trigar a acceptar, però després em va trucar per declinar l'oferta perquè estava molt enfeinada amb Mamma mia. Treballar amb Meryl és com fer un documental, mai no saps què farà, fa cada pla de manera diferent. Té una imaginació il·limitada. Després, casualment, vaig coincidir amb Debra en un cinema a Nova York, l'hi vaig proposar i va acceptar. Així de senzill.

Què l'ha de convèncer d'un guió?

A la meva edat m'agrada el que és positiu. No tinc ganes de fer pel·lícules obscures, depriments, de por o desagradables... Ja no vull fer això. No vull perdre el meu temps creatiu en pel·lícules d'aquest tipus.

¿Per això el film dóna una visió molt positiva dels EUA?

És l'Amèrica que jo conec, no la que ha provocat Bush separant tothom. El dia del nomenament d'Obama, amb aquell batibull de colors i creences, era la meva pel·lícula. El camí per evitar l'apocalipsi al món és estar tots junts. I Bush ha segregat tothom. Amb Obama hi haurà canvis: reduirà els impostos de la gent amb dificultats i els apujarà a les grans societats empresarials. Els beneficis que obtenen són obscens. El nostre país s'ha comportat molt malament, ha sembrat el caos i la violència arreu del planeta. Obama esmerçarà les seves energies a dialogar, no a amenaçar. Per això al film hi ha un soldat que acaba de tornar de l'Iraq interpretat per un soldat que acaba de tornar de l'Iraq i també hi ha músics egipcis i iraquians. A més, en els músics hi ha una primera matèria molt interessant: són actors naturals, creen personatges per a cada tema.

Parlant de música, deu tenir un tant per cent en els beneficis de Neil Young. Ja ha fet dos documentals sobre ell i a La boda de Rachel hi apareix un tema seu.

No puc viure sense ell. A més, no em cobra drets d'autor. [Riu.]

Ha passat de ser jutjat al Festival de Venècia a presidir el de Sant Sebastià. Com ha estat l'experiència?

Ha estat divertidíssim veure quinze pel·lícules en un espai de temps tan curt i debatre-les amb companys del cinema. Però els films no poden competir. Potser és una mica hipòcrita, però l'art no es pot jutjar. Com a cineasta només desitges rodar bons films. Però com refusar l'oferta de Sant Sebastià, una de les grans ciutats del món.