• Imprimir

Entrevista: Agustín Díaz Yanes i Ariadna Gil Director i actriu de 'Sólo quiero caminar', un 'thriller' rodat a Mèxic que s'estrena divendres

"S'ha matat tant al cine que cal ser imaginatiu"

Bernat Salvà

Ariadna Gil i Agustín Díaz Yanes ahir a Barcelona, a la presentació de 'Sólo quiero caminar', film rodat a Mèxic que s'estrena demà passat
PERE VIRGILI

Després de la superproducció Alatriste, Agustín Díaz Yanes torna al cinema més personal dels seus inicis, quan va escriure i dirigir la premiada Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto (1995). Sólo quiero caminar, que arriba a les pantalles divendres, comparteix amb aquell film un personatge, Gloria Duque (Victoria Abril), però no es tracta d'una segona part, sinó d'una història ben diferent: la de quatre atracadores espanyoles (Abril, Ariadna Gil, Elena Anaya i Pilar López de Ayala) que viatgen a Mèxic DF i s'enfronten a una banda criminal, per a la qual treballa Gabriel (Diego Luna). El director i Ariadna Gil va ser ahir a Barcelona de promoció i van compartir aquesta entrevista amb l'AVUI.

Quin percentatge de la creació d'Aurora, el personatge d'Ariadna Gil, us atribuïu cadascú?

A.D.Y. Un geni com Eastwood deia que en triar un actor o una actriu, tries el 90% del personatge, i el 10% restant queda per al director. A.G. Si ho diu Clint... després de tu és el director amb qui més m'agradaria treballar! [Riu] La veritat és que he estat molt dirigida, però alhora he sentit una llibertat total. Ha estat una conjunció perfecta!

En quin moment va pensar en Ariadna Gil per al paper?

A.D.Y. Quan rodàvem Alatriste, i Paco Femenía [el director de fotografia] i jo vam filmar el primer pla amb Ariadna, ell em va dir: "Amb aquesta faràs més pel·lícules, no?". Quan vaig pensar a fer una pel·lícula d'atracadores, li vaig passar ràpidament una sinopsi absurda, una mica patètica, per tenir-la agafada, perquè les actrius són molt rares... Després li vaig anar passant tots els guions, fotos, DVDs... A.G. No m'agrada gens que els directors prometin noves pel·lícules, perquè en la meva vida molts directors després no ho han complert. Però Agustín va complir. Per mi ha estat genial perquè he seguit tot el procés i he tingut temps per preparar-ho bé. No m'havia passat mai.

Quines pel·lícules li va recomanar veure, per preparar el guió?

A.D.Y. Primer pel·lícules més generals, com Rififí, després de Steve McQueen, Lee Marvin, Richard Gere, Gloria, Chacal, Jackie Brown... El que passa és que la vida del guionista i director és molt avorrida, i quan truques les actrius et diuen que estan ocupades amb una altra pel·lícula, i així les tinc entretingudes i pensen en la meva pel·lícula.

Després de veure tant film, els personatges fugen de l'arquetip.

A.G. Precisament per això, són personatges vius, distints, no imitàvem cap personatge concret. A.D.Y. Cadascú té les seves teories per preparar les pel·lícules, jo segueixo les dels toreros: entrena't molt dur amb el capote, per si algun dia et toca fer-lo servir. Les preparacions perifèriques són molt bones. És veritat que després de molta feina potser només n'utilitzes un 10%, però ja està tan depurat que et resulta facilíssim.

És una preparació intel·lectual, però també física...

A.G. Molt física, el personatge, a pesar de la vida que ha pogut tenir abans, és molt físic. Vaig fer boxa, kick boxing, vaig aprendre a fer anar armes i broques...

Coppola deia que sempre intenta inventar noves formes de matar. Sembla que Agustín també...

A.D.Y. Li he sentit dir això a Coppola, parlant d'El padrí. És veritat, matar algú en una pel·lícula pot ser un pal, i sempre intento pensar com resoldre-ho. S'ha matat tanta gent al cinema que cal ser molt imaginatiu... Coppola, sempre aconsegueix les millors morts al cinema, com clavar unes ulleres a l'ull, a El padrí III. És molt important al cinema.

Volia fer un film sobre quatre o cinc dones fora de la llei. Per què?

A.D.Y. Molt poques vegades tindrem una generació d'actrius com les que tenim ara a Espanya. Els italians van aprofitar molt bé la seva generació d'actrius de després de la Guerra: Loren, Cardinale, Mangano... Els francesos van aprofitar les de la Nouvelle Vague. Com a director, això s'ha d'aprofitar. Deia Billy Wilder que és millor veure entrar algú per una finestra que per una porta. És molt millor veure Ariadna en un cotxe en un pàrquing, amb dos homes que la segueixen, com passa a la pel·lícula. Amb un home ja saps què passarà, però amb ella no. Vivim el segle de la dona perquè s'incorpora a tot: llocs executius, ministra de Defensa a Espanya, gairebé presidenta als Estats Units... Al cinema cada vegada hi ha més dones. I hi ha una cosa que gairebé no es diu, que les dones també s'han incorporat a la violència. Unes com a patidores, perquè les maten a cops a casa seva, altres perquè l'exerceixen, i cinematogràficament és bo incorporar aquest material.

Com veu, Ariadna, aquest personatges femenins d'Agustín?

A.G. M'agraden perquè són personatges que no volen viure agenollats, es rebel·len contra la seva mala sort i intenten sobreviure, vivint al límit i fora de la llei. I sí, és veritat, un home pot ser més fort que jo, però també puc fer-li mal.