• Imprimir

Set musicals coincideixen a la cartellera barcelonina, entre franquícies i produccions pròpies, i ho fan amb diferent resultats artístics i una irregular acollida del públic

Això és Broadway?

Xavier Cester

Julia Möller i Carlos Gramaje ballen en una escena d’‘Aloma’, el musical de Dagoll Dagom que ha tancat una veritable allau d’estrenes del gènere
DAVID RUANO / TNC

El fenomen no és nou, tot i que ha adoptat una força inusitada. Aloma tanca un cicle amb una veritable allau d'estrenes, reforçada amb alguna reposició i la prolongació d'algun èxit de la temporada passada que tant van influir per a bé en les dades globals d'assistència als teatres. La sensació, per tant, és d'eufòria. Barcelona torna a ser ciutat de musicals.

L'aficionat al gènere pot ara donar un cop d'ull a la cartellera i fer-se la il·lusió que per fi ha arribat al paradís somiat fins ara identificat amb Broadway o el West End. Els primmirats que contemplen el gènere amb una barreja de displicent superioritat i menyspreu estaran menys feliços, tot i que no està de més recordar que a Barcelona (i és bo que així sigui) els musicals no ocupen de forma quasi monopolística els teatres com sí que passa a la Great White Way de Nova York. La realitat, com sempre, és molt més complexa i només cal tenir una mica de memòria per recordar eufòries anteriors succeïdes per llargs períodes de sequera.

La pregunta no és tant quins espectacles estan funcionant a taquilla (no tots ho estan aconseguint) sinó: l'aposta pel musical, ¿és conjuntural -productores que tan ràpid com han aterrat poden marxar quan la gallina ja no dongui ous- o estratègica?

Per descomptat, hi ha grups que ja no necessiten demostrar fidelitat al gènere, com Dagoll Dagom. Una obra esplèndida com Boscos endins no va rutllar com s'esperava i ara la formació ha tornat al recer del TNC per presentar Aloma, apostant, un cop més, per la creació pròpia en català, idioma que corria perill de quedar relegat a un segon terme davant l'empenta de les franquícies.

Una creació en català que compta amb dos referents d'enorme qualitat per desgràcia menys presents del que ens agradaria: Albert Guinovart (després de la relliscada de Paradís, es farà algun cop realitat el projectat Crim i càstig amb Sergi Belbel?) i Òscar Roig (autor d'El temps de Planck, un dels millors musicals catalans dels últims 10 anys).

En aquest mateix capítol d'espectacles fets a Catalunya cal ubicar Què, l'energètic fill de Manu Guix, Àngel Llàcer i Àlex Mañas. Es tracta d'un espectacle d'impecable factura adreçat sobretot a un públic que no té per què saber qui és Porter, Rodgers o Sondheim.

L'obra també és simptomàtica d'un dels mals actuals del musical, al Paral·lel o al carrer 42, l'estandardització de la forma de cantar seguint el model (perniciós) dels concursos televisius a la caça de talents (efímers).

Hi ha un altre mal estès que té el zenit en Mamma Mia! i els múltiples parents de la cada cop més nombrosa nissaga dels musicals construïts a partir de cançons de grups populars com va ser Abba. A més de la nul·litat argumental, la majoria solen acabar en un desenfrenat karaoke col·lectiu, si pot ser a un volum sonor eixordador, en què el públic es deixa anar del tot. Aquesta epidèmia també ha arribat a muntatges que pertanyen a altres estirps, com Spamalot, però un divertiment pur i dur no té per què recórrer a aquests trucs.

Imatge de marca

Amb els dos últims títols esmentats arribem a les franquícies que han permès que espectacles d'èxit a mig món arribin a Barcelona, la majoria amb un full de ruta del qual no es pot bellugar ni una coma, amb limitades excepcions, com la intervenció de Tricicle en el musical dels Monty Python. Seria absurd no admetre que aquesta fórmula té èxit, basat en la força d'una imatge de marca reconeixible, però no és menys cert que la força creadora es manifesta més produint que llogant. Sigui com sigui, i aliè al fet que els germans grans de Nova York i Londres abaixen el teló al gener, la versió local de Spamalot s'ha situat ben endavant pel que fa a les preferències del públic.

Tot al contrari d'una proposta que també disposava d'una marca ben reconeixible com Mortadelo i Filemón, protagonistes d'un The Muisical que desafia la capacitat analítica pròpia del gènere per acudir directament als recursos propis de Noche de fiesta. Ja sabem que programes així tenen el seu públic, que, tanmateix, potser prefereix quedar-se davant la petita pantalla que passar per taquilla.

Barcelona no és Broadway, però com allà els musicals triomfen i fracassen per una combinació impossible de preveure de talent i sort. Aquesta esperem que sigui generosa, del primer ja sabem que n'hi ha.