• Imprimir

El Festival de Jazz de Barcelona celebra a partir de demà el seu 40è aniversari amb una programació estel·lar i la publicació d'un llibre commemoratiu

Història d'un idil·li

Pere Pons

Miles Davis és una de les grans estrelles del jazz mundial que han passat per Barcelona gràcies al festival: aquí el veiem en el seu concert del 1986
MIQUEL ANGLARILL

Demà al migdia, quan sonin les notes de l'òpera jazz Porgy & Bess signada per George Gershwin a mans de la Big Band de l'Esmuc al Parc Central del Poblenou, s'obrirà un nou capítol de l'idil·li que manté Barcelona amb el jazz a través d'un festival que commemora el seu 40è aniversari. Una celebració que no podia arribar en millor moment si es tenen en compte les vicissituds que ha travessat el certamen durant la seva història i que ara semblen del tot superades tant en l'aspecte artístic com en l'econòmic. Amb un cartell de més de mig centenar de concerts farcits de primeres figures internacionals i dels principals referents de l'escena del país, un pressupost que s'acosta al milió i mig d'euros i la renovació de Damm, l'empresa patrocinadora, per cinc anys, el Festival Internacional de Jazz de Barcelona exhibeix una imatge de consolidació com mai no havia demostrat durant les diferents etapes de la seva existència. Si a aquestes dades s'hi afegeix una resposta del públic xifrada en un nivell d'ocupació que volta ara el 80%, l'èxit d'aquesta iniciativa no permet marge de dubte.

Per al record queda l'empenta d'un visionari, Joan Rosselló, que després de fer història amb el Jamboree donant aixopluc a llegendes com Chet Baker, Ornette Coleman o Don Byas, va assumir l'encàrrec de l'Ajuntament de convertir Barcelona en plaça jazzística internacional. Com també el meritori esforç d'aquells bojos apassionats del Hot Club de Barcelona, encarregats poc després d'assumir el relleu i autèntics herois pel fet d'aconseguir que entre les ombres de la dictadura i la grisor sinistra s'obrissin escletxes de llum amb la visita dels més grans: Dave Brubeck, Stan Getz, Miles Davis, Muddy Waters, Sarah Vaughan, Count Basie, Duke Ellington, Ella Fitzgerald o Charles Mingus.

Històries recollides en el llibre signat per Joan Anton Cararach i Guillem Vidal on s'exposa l'instint de supervivència d'una iniciativa que ha sortejat tota mena de dificultats i que fins i tot ha tastat la mort (entre el 1977 i el 1979). Però que des que va fer palesa la seva resurrecció als anys 80 i, sobretot, des que la promotora The Project es va fer càrrec del seu tutelatge (1989) no ha faltat mai més a la cita de tots els novembres, encara que el camí no ha estat mancat d'entrebancs.

Del seu idil·li amb Barcelona en dóna fe l'entusiasme personal d'un membre del seu consistori l'any 1965 com va ser el cap de Relacions Ciutadanes Esteve Bassols, l'home que va empènyer en primera instància l'empresari Rosselló i poc després els membres del Hot Club de Barcelona perquè la ciutat tingués una cita anual amb el jazz de més alta volada. Un compromís que es va poder mantenir des del 1966 fins al 1977, quan després d'unes primeres edicions a punt de morir d'èxit la situació va acabar esdevenint insostenible. Així ho explica l'antic membre del Hot Club Alfredo Papo: "Ens van fer moltes promeses..., però al final només ens van ajudar en la publicitat". I recorda en forma de plany que "al final va ser una mica trist comprovar com el festival desapareixia davant la indiferència de la gent".

Com a titular del nom del festival, l'Ajuntament va donar l'opció a diferents promotors perquè el reactivessin a principis dels 80 i poc després van traspassar l'encàrrec al Consorci del Palau de la Música, que va fer el que va poder fins al 1989, quan The Project, que havia nascut l'any anterior amb un concert de Chet Baker a la sala 2 de l'antic Zeleste, va acceptar ocupar-se del tutelatge. Una vegada més, però, l'Ajuntament posava en pràctica el voler i no poder. "Eren els anys preolímpics dels festivals de tardor, on anaven destinats tots els recursos, i vam haver d'aguantar tres anys sense cap suport", explica el president de The Project, Tito Ramoneda.

Si la fam esperona l'enginy, la manca de recursos exigeix la recerca de patrocinis, i així es va començar a obrir camí el primer i únic festival de jazz del país des de l'empresa privada, que, 40 anys després, procura mantenir-se fidel als criteris de qualitat i novetat dels responsables que van iniciar l'aventura. La mostra està en una edició 2008 en què no falten històrics com Chick Corea, Herbie Hancock, Al Green, Bebo & Chucho Valdés, John McLaughlin, George Benson; les primeres espases d'avui: Brad Mehldau, Joshua Redman, Avishai Cohen, Marc Copland, Ingrid Jensen, Mathew Herbert i els noms més destacats de l'escena local com Joan Díaz, Sílvia Pérez, Ignasi Terraza, Raynald Colom, Martí Serra i Pegasus.

Sense cap dubte i establint una comparativa amb la varietat i el contrast dels cartells de les 40 edicions que es reprodueixen en el llibre, es pot constatar com l'edició d'enguany no tan sols és conseqüent amb una dinàmica històrica, sinó que ha estat conduïda amb la convicció necessària per construir el millor festival de jazz que ha tingut mai Barcelona. Tot i les paraules de l'alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, quan reafirma en el text de presentació del llibre l'idil·li entre Barcelona i el jazz -"Quan diem jazz diem Barcelona... és una història d'amor que ve de lluny"-, convé contraposar la valoració de Ramoneda quan considera que un mínim òptim d'aportació pública per a un esdeveniment com el festival es trobaria al voltant del 25% respecte al pressupost global i no de l'insuficient 15% que rep actualment.