• Imprimir

Entrevista: Barbet Schroeder El director francès documenta la vida del controvertit Jacques Vergès a 'El abogado del terror', que arriba divendres als cinemes

"Vivim envoltats per una internacional del deliri"

Esteve Riambau

Barbet Schroeder ha construït un documental apassionant sobre les clavegueres de la segona meitat del segle XX
JEAN-PAUL PELISSIER / REUTERS

Nascut a Tailàndia, fill d'un metge francès i d'una vietnamita, Jacques Vergès va lluitar a la Resistència francesa i va participar a la independència d'Algèria abans de reaparèixer com a advocat del nazi Klaus Barbie, de Slobodan Milosevic, del terrorista Carlos amb les seves derivacions islàmiques i de membres de la Facció de l'Exèrcit Roig alemanya. Als 82 anys és el protagonista d'El abogado del terror, un apassionant documental dirigit per Barbet Schroeder (Teheran, 1941) que recorre les clavegueres de la segona meitat del segle XX. S'estrena aquest divendres.

D'on arrenca un film tan complex?

Fa setze anys que anava darrere aquest projecte. Sempre m'ha interessat molt Algèria i a l'època de l'FLN compartia les idees de Jacques Vergès. Així vaig arribar fins a ell i, quan vaig descobrir els altres aspectes de la seva personalitat, com la defensa de Klaus Barbie i del terrorista Carlos, es va convertir en un personatge cada cop més ambigu i incomprensible.

Hi ha una frontera molt radical entre el Vergès que lluita a favor de la independència d'Algèria i l'advocat que després defensa altres tipus de terrorisme...

Això el fa extraordinari. És i no és el mateix. Després d'Algèria, Vergès va defensar palestins, que ell veia com a gent colonitzada. D'aquí va passar a Carlos, que en teoria treballava per als palestins i així es va anar embolicant la troca.

Què en pensa dels vuit anys en què Vergès va desaparèixer del mapa?

Queda clar que no va fer d'advocat i crec que el film apunta que va estar involucrat en activitats clandestines, però no n'hi ha cap prova. Perdoni que no sigui més explícit, però ell estudia totes i cada una de les declaracions que jo faig.

Com va localitzar els personatges tan singulars que apareixen al film?

Calia viatjar molt i va haver-hi molts problemes. Johannes Weinrich, membre de la Facció de l'Exèrcit Roig, era en una presó de Berlín. Vam aconseguir tots els permisos i, quan anàvem a rodar, va dir que no. Deia que tot havia estat massa fàcil i sospitava que l'ajudéssim a escapar i llavors el matarien per l'esquena. Aquesta gent viu en una perpètua paranoia.

¿Va sentir por en algun moment?

No. És a dir, sí, però no puc dir-li de què.

Com va convèncer Jacques Vergès per rodar la pel·lícula?

És algú a qui li agrada que es parli d'ell. El seu càlcul era utilitzar-me per fer la seva propaganda. Creia que, fins i tot en els aspectes més conflictius, el film seria bo per a ell. En definitiva, tant ell com jo volíem utilitzar l'altre, però és un film tan incòmode que ningú se'l pot apropiar.

¿Vergès va posar condicions?

Jo no hauria rodat el film sense el control sobre el muntatge final i el dret a triar els entrevistats. En cas contrari, m'hauria convertit en el seu propagandista.

Ell diu que està content de la pel·lícula.

Això diu, però jo no n'estic tan segur. El primer cop que la va veure, va dir que, malgrat alguns detalls discutibles, estava bé, perquè hi sortia ell. Com el general Idi Amin Dada, sobre qui vaig fer un documental, també té una gran presència a la pantalla.

D'on ve aquest interès seu per fer pel·lícules de monstres?

M'atrauen els personatges sòlids i la gent complexa. Per ser sincer, m'agrada intentar saber com funciona el mal.

Aquests monstres també apareixen als seus films de ficció, com ara El misteri Von Bulow.

A El abogado del terror hi ha reunits els dos protagonistes d'aquest film: l'advocat i el sospitós dins d'un mateix personatge.

On situa Vergès els límits de la professionalitat?

Quan treballava per a Algèria ja es trobava als límits de la legalitat. Llavors era en nom d'un ideal que semblava just. Després se'l troba involucrat en això que s'anomena el terrorisme cec, però, ben pensat, hi ha una continuïtat que va des d'Algèria fins als atemptats de les Torres Bessones.

El terrorisme que vostè mostra no n'és, de cec: hi posa cares i fins i tot hi ha històries d'amor...

És la conseqüència d'aquesta recerca del mal de la qual parlàvem i mostrar darrere quines cares s'amaga.

Com definiria Vergès?

És un vanitós. Li agrada ser odiat i té l'obsessió que serà linxat d'un moment a l'altre per mostrar fins a quin punt la gent és horrible i seran ells qui en sortiran malparats. Al film queda clar que la seva jugada consisteix a invertir la percepció de l'espectador. Ell pensa que qui l'ha estat escoltant durant dues hores a la fi acabarà per estimar-lo. És un joc molt perillós, però potser sí que al final serà cert que és ell qui m'ha manipulat. Només cal veure'l al cartell de la pel·lícula, fotografiat com si estigués emmanillat dins d'una presó quan en realitat són els barrots de l'escala de casa seva. És una imatge brutal que havia aparegut a L'Express quan l'acusaven d'ajudar el terrorista Carlos i va ser ell qui la va triar.

Carlos és un altre personatge...

Què vol que li digui? Sembla evident que va conèixer Vergès i que van simpatitzar abans de la sospita d'una traïció. Seria un bon tema per a un film de ficció. Hugo Chávez està ara obsessionat per fer-lo sortir de la presó i que torni a Veneçuela. Escriu en un diari del seu país, està a favor dels iranians i espera que es produeixi l'apocalipsi per ser alliberat. Vivim envoltats per una internacional del deliri.