• Imprimir

El festival de cinema fantàstic premia 'Surveillance', de Jennifer Lynch, 22 anys després que el seu pare guanyés el màxim guardó amb 'Blue velvet'

Sitges premia una altra Lynch

Elisabet Cabeza

'Surveillance' va endur-se el premi al millor film
SITGES

Hi havia rumors de llargues deliberacions del jurat, de cert conflicte que ells mateixos van desmentir. Però el suspens del palmarès del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, consagrat al gènere fantàstic, sí que va portar sorpreses. La pel·lícula guanyadora va ser Surveillance dirigida per Jennifer Lynch, filla del director de Blue velvet premiada en aquest mateix festival fa 22 anys.

És el seu segon llargmetratge, després del llarg parèntesi posterior a Boxing Helena (1993), que va rodar amb només 19 anys, i s'inclina per explorar en el thriller a partir de la investigació de dos agents de l'FBI que es desplacen al camp per investigar un crim sanguinari.

Els protagonistes són Bill Pullman, que havia treballat a les ordres de David Lynch a Carretera perduda, i Julia Ormond. Un trio atractiu que va captivar amb intensitat desigual la premsa acreditada al festival, jurat paral·lel de les seccions competitives en aquest tipus de certamen que desgrana dia a dia el seu veredicte i aplaudeix o xiula en el moment de donar-se a conèixer el llistat de guanyadors per al jurat oficial.

Ahir hi va haver una mica de tot, però Surveillance va rebre més aplaudiments que retrets.

Àlex Gorina, antic director d'aquest certamen i normalment a l'altra banda de la barrera com a periodista, es trobava ahir en l'incòmode paper de donar explicacions sobre la decisió del jurat, del qual formava part, junt amb l'actriu alemanya Marina Anna Eich, el director italià Umberto Lenzi, l'autor i crític britànic David Pirie i l'actor i productor nord-americà Fred Williamson. I va aclarir que el premi al film de Jennifer Lynch va ser per unanimitat: "Sobre la taula hi ha hagut altres propostes, però en cap cas les pel·lícules han tingut detractors". Tampoc, va afegir, "han pesat consideracions externes, cada film s'ha valorat per ell mateix".

Méliès d'Or

Aquest aclariment venia pel film suec Let the right one in, guanyadora del Méliès d'Or (el premi europeu del gènere fantàstic), sorprenentment fora del palmarès. El film de Tomas Alfredson sobre una història d'amor infantil entre una vampir de 12 anys i un nen amb problemes d'assetjament escolar ha captivat la crítica del festival. La sort és que, en aquest cas, ja té distribuïdor i estrena garantida, cosa que de vegades no es pot prometre a un premi a la millor pel·lícula. La guanyadora de l'any passat a Sitges, per exemple, The fall, encara s'espera. El director del festival, Àngel Sala, amb to conciliador, va recórrer a una imatge futbolística pel que fa a Let the right one in: "Diguem que no ha guanyat la Lliga, però sí la Champions", en referència al Méliès d'Or que Alfredson ja té al sac.

Sí que hi va haver sintonia d'entusiasme en el cas de la coreana The good, the bad and the weird, fusió de spaghetti western i gènere fantàstic que se'n va de Sitges amb el premi al millor director, per a Kim Jee-woon, i als millors efectes especials. En l'apartat d'interpretació, els guardons van ser per a Brian Cox, en el paper d'un home que busca venjança a Red, i Semra Turan pel film Fighter, producció danesa que barreja acció i drama social, una qualitat, aquesta darrera, que sembla haver pesat també de cara al jurat en el cas de Surveillance.

El premi especial del jurat va ser per a la britànica Eden Lake, hereva de l'esperit de Perros de paja, que ha aixecat polseguera al Regne Unit. Un altre film que venia amb perfum d'escàndol, la francesa Martyrs, es va quedar amb el premi al millor efecte de maquillatge per una història que culmina amb una dona a qui se li arrenca la pell de tot el cos. Coses de Sitges, nois. El públic, però, ha apostat per Blindness, de Fernando Meirelles: va obtenir el premi per votació popular en una de les sessions més concorregudes del certamen. I assenyalar també que The sky crawlers, màgic film d'animació de Mamoru Oshii, va guanyar el premi de la crítica, a la banda sonora i del públic jove.

Irritació hispànica

Fora s'han quedat l'esmentada Let the right one in i la coreana The chaser per a plany de bona part de la premsa. Menys plorada ha estat l'absència de produccions de l'Estat espanyol al palmarès amb títols que han despertat diferents graus d'irritació. Ni una ha passat pel sedàs.

Fora de la secció competitiva, aquest Sitges que, segons explicava ahir Àngel Sala, ha estat un nou èxit de públic "amb expectatives de superar de molt els 50.000 espectadors", haurà deixat records més memorables del cine que es fa a casa nostra en seccions paral·leles, com El somni, de Christophe Farnarier. Film de petit format amb molt a dir.

I entre el ventall internacional una joia: My Winnipeg de Guy Maddin, a la secció no competitiva de Seven chances. Maddin va guanyar a Sitges el premi a la millor pel·lícula per Dracula: pages from a virgin's diary l'any 2002, revisió d'un clàssic fantàstic en clau musical, onírica com ho és també My Winnipeg. El cineasta canadenc fa un retrat de la seva ciutat natal revolucionant el concepte de documental. Un film que reconcilia amb el sovintejat concepte de noves mirades, capaç de lligar el paisatge interior de Winnipeg amb l'interior d'un narrador amb qui s'identifica Maddin i de barrejar ficció i realitat sense que es vegin les costures. Esplèndida.