• Imprimir

Sitges reflexiona sobre l'audiència amb 'Prime time' i sobre una vida que s'esgota a l'esplèndida 'El somni'

El cine i l'audiència

Elisabet Cabeza

L'equip de la pel·lícula 'Prime time' va presenciar l'estrena del film a Sitges
JAUME SELLART

Un festival de cine és un aparador i a vegades això fa difícil casar en una crònica films tan dispars com els de la jornada d'ahir. Un, la producció espanyola a competició, Prime time; l'altre, El somni, escollit per a l'homenatge que enguany Sitges ret al productor català Lluís Miñarro. Més enllà de ser dues opera prima, les dues pel·lícules estan als dos extrems de l'espectre.

Les mesures de seguretat s'anunciaven estrictes pel caràcter d'estrena de Prime time, dirigida per Luis Calvo Ramos, a la secció oficial fantàstica del festival. Portant el reality a l'extrem, la trama tanca un grapat de gent en una peixera digital perquè el públic els jutgi i ells ensenyin les misèries. Fins aquí, res de nou. La diferència és que els candidats han estat segrestats i que, si els nominen, el càstig no és passar de plató en plató, sinó un tret al cap. Càndid exercici de denúncia que no porta enlloc en el millor dels casos i, en el pitjor, acaba recorrent als recursos del reality que pretén denunciar.

Per lamentar-se d'una manera de viure que s'acaba, potser s'ha de saber de què es parla i què s'hi vol afegir. L'exemple diàfan de com fer-ho el van donar tant el director com el protagonista d'El somni, film escollit per acompanyar el lliurament de la Maria honorífica al productor Lluís Miñarro. El dirigeix Christophe Farnarier i és el seu debut en el terreny del llargmetratge després d'anys d'experiència en el curt i en la direcció de fotografia. Va encarregar-se de la d'Honor de cavalleria, d'Albert Serra, un dels títols que s'han gestat a la productora de Miñarro.

El somni, presentat fora de competició, fa justícia al seu nom perquè deixa que parli un paisatge que té els dies comptats, però escolta els seus personatges sense caure víctima del manierisme. Farnanier deixa que el seu pastor ancià, bregat, amant de dormir al ras, menjar bé, cantar i xerrar, porti el film al seu terreny i doni una lliçó de vida que aviat s'haurà de buscar als museus.

Després del seu pas per Locarno i ara a Sitges, la pel·lícula ja té sonada premiere prevista a Banyoles i estrena a Girona. Esperem que es pugui veure amb normalitat en altres cinemes del país. Feliç amb el seu "inesperat" homenatge a Sitges, Miñarro deia ahir que el gran repte dels productors ara és "aconseguir que ens facin cas els exhibidors a casa nostra. S'ha de prendre consciència que el cine és un bé cultural, i no veure'l exclusivament en termes comercials, mesurat per l'audiència". I de cara al suport polític, apuntava que caldria plantejar la idea d'una xarxa per al cinema que ara queda apartat dels circuits comercials. "Si hi ha un Teatre Nacional, per què no hi podria haver unes sales de cine nacionals?", es preguntava.

Una tarda zombi

Qui no va poder ser finalment al certamen fantàstic per rebre el seu homenatge va ser George A. Romero, un dels mestres del cine de terror contemporani de qui es va recuperar un clàssic del gènere: La nit dels morts vivents. La congregació de zombis pels carrers de Sitges organitzada per a l'ocasió va quedar òrfena de guru, però l'entusiasme dels fans no va decaure, passejant feliços amb senyals de putrefacció postissa. Els veus, et mires i penses que, tot i el refredat que arrossegues, no fas tan mala cara.