• Imprimir

Entrevista: Mike Leigh El director britànic dóna una insòlita lliçó d'optimisme a 'Happy', èxit del Festival de Berlín que arriba aquest divendres a la cartellera

"La meva feina consisteix a ensenyar-nos tal com som"

Elisabet Cabeza

Mike Leigh canvia de registre a 'Happy. Un cuento sobre la felicidad', film aclamat a Berlín que ens arriba divendres
ADRIAN DENNIS / AFP

L'Ós d'Or de Berlín no va arribar a culminar el pòquer de premis del cine europeu que Mike Leigh ha aconseguit al llarg de la seva carrera després de la Palma de Cannes (Secrets i mentides), el Lleó venecià (El secret de Vera Drake) i el Lleopard de Locarno pel seu primer llarg: Bleak Moments. No obstant, el seu nou film, Happy. Un cuento sobre la felicidad (traducció poc gloriosa de Happy-Go-Lucky), no va marxar amb les mans buides de la Berlinale. La seva protagonista, Sally Hawkins, va guanyar el premi a la millor actriu, i la crítica va aplaudir el cineasta britànic, un cop superada la sorpresa del seu canvi de registre. Kleenexs intactes i somriures no són el paisatge habitual després d'una projecció seva, però el gir té matisos, i la mirada, com ell explica, no ha canviat tant com sembla. Honest, entusiasta i poc amic de les concessions tant en filmar com en parlar de la seva obra, als 65 anys, Leigh sembla poc disposat a jubilar-se.

Com és que aquesta vegada ha decidit mirar, com diu la cançó dels Monty Python, al costat més lluminós de la vida?

La vida és complexa, té els seus alts i baixos. Poppy, la mestra de primària que encarna Sally Hawkins, està predisposada a ser positiva, a mirar el got mig ple, a entendre's amb la gent i a prodigar el seu sentit de l'humor. A través de la seva mirada, veiem tota mena de gent, inclòs un instructor d'autoescola [Eddie Marsan] que és un desastre emocionalment i socialment, i la veiem interactuar amb ell, també.

Ha canviat el punt de vista?

És el mateix de sempre, la voluntat de dir: "Aquí teniu unes persones, mireu com viuen, reflexioneu i penseu potser també en vosaltres mateixos". En els meus drames sovint hi ha dosis de comèdia, perquè la vida no és d'un sol color i en aquest inici de segle confesso que em venia especialment de gust parlar d'algú que tira endavant, que no es resigna a fer cara llarga a la primera de canvi. La meva feina consisteix a ensenyar-nos tal com som, no en blanc i negre, bons o dolents, i aquí, per què no celebrar els bons moments d'una vida que ja ens porta prou maldecaps?

Ni blanc ni negre, ni monocolor, el seu film és optimista fins i tot en la paleta de colors.

Sí, efectivament: hi ha una connexió buscada amb el món de la protagonista, una mestra de primària envoltada dels dibuixos dels seus alumnes. És a partir d'aquesta idea que vam fer el disseny de producció i de fotografia de la pel·lícula, buscant colors brillants. I amb la música, el mateix.

El film assenyala també la dificultat d'encaixar tant si ets algú traumatitzat i desgraciat com si somrius massa als qui t'envolten.

Totes les meves pel·lícules, fins i tot si ens remuntem a la primera, Bleak moments...;, fa cent anys [diu amb una riallada], parlen de la dificultat d'encaixar, d'adaptar-se a la societat on els ha tocat viure. La majoria dels meus personatges no accepten l'estat de les coses, anarquistes, vaja. I de fet, Poppy, la protagonista de Happy, és simplement l'última a afegir-se a aquesta llarga llista. La diferència és la seva manera d'abordar-ho. Ella vol canviar el món que l'envolta de manera positiva, no enfrontant-s'hi frontalment: està còmoda en el seu paper d'outsider i a la vegada està disposada a col·laborar, a participar.

La barreja de drama i comèdia de què parlava abans es veu ben clara quan porta a la protagonista a aprendre flamenc.

Molta gent s'apunta a classes de dansa al Regne Unit. I vaig pensar que un personatge com aquesta mestra tan vitalista se sentiria naturalment atreta cap a la dansa. El flamenc ens va semblar la millor opció gràcies a una de les actrius amb qui vaig contactar, Karina Fernández, britànica però de pare espanyol. No és que sigui una professional de la dansa ["Va anar a refrescar la passió flamenca a Seville... Sevilla", es corregeix subratllant la ll], però sabia de què parlava. Així que vaig apostar per fer-ho així i n'estic molt satisfet, perquè el flamenc aborda el drama d'una manera quasi neuròtica i a la vegada sembla molt divertit de fer...; catàrtic, diria. Aquesta escena, com dius, combina humor i drama, dues cares de la moneda amb les quals m'encanta jugar.

La pel·lícula aposta clarament per un personatge femení central, i el seu procés de treball, amb molts assajos i improvisació al plató, suposo que implica confiança total en els actors. Per què va pensar en Sally Hawkins?

La tria dels meus actors és crucial. Amb el càsting faig mitja feina, i la resta ve amb sessions de treball individual en què es va perfilant cada personatge, assajos col·lectius i improvisacions davant de càmera. A Sally la coneixia de dues pel·lícules anteriors meves on feia papers més petits, Tot o res i El secret de Vera Drake, i tenia ganes d'oferir-li un paper protagonista. Té una força, un sentit de l'humor i una energia sorprenents. No és que el personatge que interpreta sigui com ella, però sí que tenen molt en comú.

És una optimista irreductible, però aconsegueix que la mirada del personatge canviï subtilment als ulls de l'espectador.

Crec que sí. Hi ha qui m'ha dit que és un film tan vitalista que frega la imbecil·litat, però la mirada de la protagonista no té res de fàcil, està plena de matisos, i és evident que evoluciona al llarg de la seva història, com fem tots cada dia, cada setmana que deixem enrere.