• Imprimir

Entrevista: Jaime Rosales Estrena 'Tiro en la cabeza', film sense diàlegs sobre ETA que ha provocat polèmica

"Costa acceptar que el terrorista és normal"

B.S.

Jaime Rosales creu que vivim en una societat "hiperviolenta" amb una aparença molt civilitzada
MIQUEL ANGLARILL

Els premis i reconeixements han acompanyat Las horas del día i La soledad, les dues primeres pel·lícules de Jaime Rosales (Barcelona, 1970). Amb Tiro en la cabeza han continuat els guardons (el de la crítica del Festival de Sant Sebastià), però s'hi ha afegit la polèmica: la seva recreació d'un fet real (l'assassinat a França de dos guàrdies civils que es van creuar per atzar amb tres etarres) i el seu discurs a favor de noves fórmules per acabar amb el terrorisme d'ETA no han agradat a tothom. El nou film s'estrena avui als cines, i també es podrà veure a través d'Internet (www.tiroenlacabeza.com) en un innovador portal que funciona com una sala de cinema virtual: tres sessions diàries de pagament, amb horaris fixos.

¿Es pot dir que Tiro en la cabeza és el revers de La soledad, en el sentit que una parla del terrorista i l'altra de la víctima?

Sí, tot i que no era una estratègia, va sorgir així. El que passa és que no hauria fet Tiro en la cabeza si abans no hagués fet La soledad. El punt de vista del terrorista és possible perquè abans he fet el de la víctima.

¿S'esperava tanta polèmica a Sant Sebastià?

No tanta. Hi anava preparat, després de l'antecedent de Julio Medem i La pelota vasca, però la tensió i sensació de contaminació emocional era tremenda. Dilluns passat vaig presentar la pel·lícula a París i va ser ben diferent, l'atmosfera era natural, sense tensió. En canvi, al Kursaal de Sant Sebastià hi havia una tensió antinatural, només és una pel·lícula, un element cultural d'oci. I està feta per estimular consciències des de la raó, la cultura, l'art. La pel·lícula és com una bala nuclear: és petiteta, però té molta potència.

¿Ha molestat més que parli, indirectament, de diàleg o la proposta estètica en si que fa la pel·lícula?

Jo no parlo de diàleg, no he citat la paraula. Per mi el diàleg és una cosa que ja s'ha fet en el passat i ha fracassat. Cal buscar noves maneres de pensar el problema que després derivaran en nous instruments. Això és molest, perquè hi ha gent que ha defensat els processos tal com s'han fet fins ara, i ha fracassat, perquè el problema segueix existint. Simplement cal buscar un altre camí. Per això jo em dirigeixo a la ciutadania, i no al polític. Hauríem de pensar el problema d'una altra manera, i això es pot fer pensant com pensa l'altre, incorporant com pensa l'altre al teu discurs i que l'altre incorpori com penses tu. És l'únic camí que no s'ha provat.

Hi ha una estructura recurrent, a les seves pel·lícules: situacions en calma que exploten violentament.

És la meva percepció de la vida: la violència no ve amb preavís, i és una cosa molt bruta. El cinema nord-americà ens vol donar a entendre que la violència és previsible i que el poder la pot controlar. La realitat no és així, no controlem res, perquè la vida és fràgil i incontrolable i ho serà sempre.

El que diu em fa pensar en els incidents inesperats a l'Espanyol-Barça...

És normal que passi, perquè la societat és hiperviolenta, però amb una aparença de molta civilització.

¿És molt pessimista sobre la condició humana?

No. L'única manera que té l'ésser humà per resoldre els problemes és des de la consciència i la informació. Si tots sabem el que hi ha i som intel·ligents, els resoldrem. Si ens fan creure que no hi ha cap problema, i els que ho diuen són uns incompetents en la gestió del conjunt, hi haurà un cataclisme. Sóc molt optimista, el que passa és que el que faig molesta, però faig el bé.

Tot i que el film no té diàlegs, mostra els terroristes d'ETA molt més humans i normals que com ho fan els mitjans de comunicació.

El que intento és desactivar mentides. L'art transmet la veritat enfront de la mentida. I quan l'art entra en col·lisió des de la veritat, és perquè està denunciant una mentida. Per un policia amic meu vaig saber que el responsable dels serveis d'intel·ligència del País Basc ha vist la pel·lícula i diu que això és així, que té milers i milers d'hores de material semblant al que jo he filmat a Tiro en la cabeza. La gent es pensa que els terroristes estan tancats en una cova amb un passamuntanyes i que en el temps lliure juguen a pilota basca.

A Jon Arretxe, protagonista i director d'art del film, li van aplicar la llei antiterrorista. Què va pensar en saber-ho?

Vaig pensar que donaria una dimensió exemplar a la pel·lícula. Transmet molt bé dues coses: és molt dolent ser un terrorista i és una gran desgràcia ser una víctima, però tots dos són recuperables, sense posar-los en la mateixa balança. A l'espectador li costa poder acceptar que un terrorista és una persona normal.