• Imprimir

Entrevista: Osmar Núñez Fa d'Oncle Vània a 'Espía a una mujer que se mata', versió de l'obra de Txékhov que arriba avui al Teatre Lliure

"Totes les famílies tenen algun Oncle Vània a dins"

Andreu Gomila

Osmar Núñez diu que havia pensat tota la seva vida a fer d'Oncle Vània
MIQUEL ANGLARILL

El director argentí Daniel Veronese torna avui al Teatre Lliure amb un espectacle que va meravellar a Temporada Alta l'any passat, Espía a una mujer que se mata, versió de l'Oncle Vània de Txékhov. Parlem amb l'actor Osmar Núñez, que fa precisament d'Oncle Vània, un dels personatges més cobejats per a un actor dramàtic.

Vània, al principi de l'obra, diu que des que van arribar Serebriakov i la seva esposa Helena, la seva vida ha descarrilat. ¿Aquest inici l'ajuda a ficar-se dins el personatge?

Fer de Vània era un somni. L'he pensat tota la meva vida... A Vània, el que li passa és que està en una edat, un moment de la seva vida, en què s'ha adonat que ha perdut molt el temps. Aleshores, necessita un cap de turc per poder vomitar. És cert que ha tingut una relació fantàstica amb Serebriakov, i Helena ve a bloquejar això. A més, tenim la mort de la seva germana [esposa primera de Serebriakov] i qui la substitueix és una dona de qui ell s'enamora. No li pot passar res més! És un principi molt important per poder construir un home ferit, abnegat, oblidat...

Per vostè, que ha treballat altres vegades amb Veronese, com ha estat aquesta posada en escena?

L'acostament i la vulnerabilitat amb què treballa Daniel, tot allò que demana als seus actors, la transparència, esdevé totalment insuportable, de vegades també per a l'espectador. Els personatges comencen a nafrar-se els uns als altres... Txékhov és molt generós: no hi ha ningú que hagi parlat amb tanta intel·ligència, amb tanta sensibilitat, amb tant d'encert, del comportament humà. I tot d'una manera tan simple. I en aquesta posada en escena, Veronese rebutja tot allò bucòlic i existencial que hi ha en Txékhov. Va a l'essència.

Ha canviat moltes coses?

Aquest cop, no. Una hombre que se ahoga [vista al Lliure l'any passat] i Mujeres soñaron caballos [al Lliure, a la primavera] han anat mutant, perquè ell treballa molt amb l'aquí i ara, amb el que l'actor proposa. Però aquí ha estat molt fàcil.

Treballen en un espai escènic molt reduït. ¿S'han donat molts cops de colze entre els actors?

L'escenografia és la mateixa que Mujeres soñaron caballos, en la qual fins i tot ens fèiem mal. Així que ja porto anys dins un espai que no arriba ni a 3x3 metres. Al final, t'ajuda perquè sents la respiració i la mirada de l'altre en un nivell gairebé cinematogràfic. L'escenari és com un set. És un despullament total: gairebé no hi ha escenografia, el vestuari l'hem triat nosaltres, no hi ha música, la llum és plana. Ets tu davant l'altre actor, davant la situació, davant l'abisme... Ningú no es posa davant Txékhov.

Gràcies a Veronese, Txékhov sembla ja un autor argentí.

És que els russos i els argentins ens assemblem molt. Txékhov és dins de tots: totes les famílies tenen algun personatge d'Oncle Vània a dins.

¿Vània és el prototip de l'argentí d'edat madura?

Crec que sí. Hi ha alguna cosa que és a dins de nosaltres. Vània pot ser molt argentí. Els russos que han vist l'obra diuen que mai no s'havien imaginat que els argentins s'assemblessin tant a ells. Per a nosaltres és la millor crítica, perquè no hem intentat per res del món semblar russos. Txékhov, en el fons, és universal.

Venint tan sovint a Barcelona, potser us podria contractar el Lliure de companyia resident...

[Riu] Ens encantaria.