• Imprimir

Crítica cinema

No es tracta de fer plorar

Carlos Losilla

El niño con el pijama de rayas

Dir.: Mark Herman. Int.: Asa Butterfield, David Thewliss, Vera Farmiga.

EUA-Gran Bretanya, 2008

No ens enganyem. La premissa d'una pel·lícula com El niño con el pijama de rayas no és conscienciar l'espectador sobre l'horror del nazisme i l'Holocaust, sinó aconseguir que aquests temes esdevinguin pur espectacle melodramàtic, fer-lo plorar tot manipulant els seus sentiments sobre aquesta qüestió. Si la novel·la de John Boyne volia ser una faula sobre el tema a la manera d'un conte infantil, el film de Mark Herman utilitza igualment la perspectiva d'un nen de vuit anys per introduir-nos en l'univers infernal d'un camp de concentració. L'excusa és la vivència d'aquest protagonista, fill d'un oficial alemany a càrrec del recinte, que fa amistat amb un dels nens jueus internats. El desenvolupament, però, respecta el punt de vista no tant per una qüestió de moral com per establir un suspens, un joc maquiavèl·lic entre el que veiem i el que no veiem, que condueix ineludiblement cap a un final amb voluntat catàrtica.

Mecanisme pervers, artefacte ideològic dubtós, El niño con el pijama de rayas resulta encara més perillosa des del moment que el seu estil narratiu no presenta ni una sola escletxa. La direcció de Herman -el responsable de Tocant al vent i Little voice- i la fotografia de Benoît Delhomme són la carta de presentació d'un producte de factura impecable, que avança com una piconadora i que menysprea fins i tot qualsevol tipus de versemblança des d'una posició de superioritat envers el seu públic. Dit d'altra manera, el que es presenta com una eina pedagògica per a les noves generacions, a mi em sembla un intent d'explicar temes molt seriosos amb una frivolitat que amaga les arrels de la qüestió. I quan les formes d'una pel·lícula són tan reaccionàries, no hi ha missatge que valgui.