• Imprimir

Entrevista: Philippe Decouflé El director d'escena estrena 'Sombreros' al TNC, un joc de llums i ombres

"Potser fer riure ajuda a un sistema podrit"

Marta Porter

Philippe Decouflé torna al TNC amb la seva companyia DCS per presentar el seu espectacle 'Sombreros'
JOSEP LOSADA

Dansa, mim, màgia, imatge, llums i ombres es donen la mà a Sombreros, l'últim espectacle amb què el coreògraf Philippe Decouflé ha seduït espectadors grans i petits de tot el món i que des d'ahir i fins diumenge és al Teatre Nacional de Catalunya.

Què és 'Sombreros'?

És un espectacle sobre les ombres, molt visual, gràfic i reeixit, encara que quedi immodest dir-ho; és com una pintura abstracta on hi ha dansa, joc, text, projeccions i música en directe. Un dels avantatges de la dansa és que es poden fer coses no narratives.

És un homenatge al cinema?

No ben bé, però des de petit estic fascinat per les ombres i la llum, per l'inici i l'ocàs del dia, i sí que hi ha una picada d'ullet al cinema expressionista i concretament a la pel·lícula L'Aurora de Murnau, i al final als spaghetti western, ja que jugo amb el mot sombrero que tant vol dir barret com ombra, i apareixen aquells barrets mexicans que fan tanta ombra... Estimo molt el cinema i crec que hem aconseguit una fórmula híbrida entre l'espectacle en viu i el joc d'imatges.

El seu és un món oníric on realitat i ficció es donen la mà. On s'inspira?

M'inspiro en tot el que veig i visc, tot i que el nostre és un treball col·lectiu que fem diverses persones i que neix de l'intercanvi, o sigui que no hi ha una única font d'inspiració. Primer et planteges una idea i després comences a treballar-la tècnicament. És un procés que barreja la tècnica professional i el joc infantil. Juguem com nens amb unes tècniques molt professionals.

¿Fins a quin punt es posa al servei de la tècnica?

Sempre hem de rebutjar un munt d'idees i n'acabem utilitzant una quarta part. Necessitem molt de temps. A Sombreros he treballat amb l'escenògraf Patrice Besombes i hem construït una maqueta on poder experimentar amb aquestes idees i comprovar que la tècnica funciona.

¿Se sent encara hereu de Merce Cunningham i Alwin Nikolais?

La gent sempre vol encasellar-te i a mi m'han posat l'etiqueta de coreògraf. Quan m'ho pregunten, jo els dic que van ser els meus mestres quan vaig estudiar dansa a Nova York, però ara mateix el meu treball està molt allunyat de tot això. Aquest espectacle fa més referències al cinema que a aquests mestres coreògrafs, hi ha més fricció amb Fritz Lang que amb Cunningham.

Per què els seus espectacles són tan lúdics?

Perquè com a espectador odio avorrir-me. De petit jo volia ser clown, i ara com a saltimbanqui el meu rol és fer somniar la gent i la meva responsabilitat donar elements creatius moderns i experimentals i alhora lúdics i que diverteixin.

¿Haver nascut a França, on la dansa, el circ i el mim funciona molt bé, l'ha influït especialment?

Evidentment, però és una il·lusió que tot això funcioni bé. Marcel Marceau és mort, la seva escola està tancada i el mim ha mort; la dansa no funciona gaire bé i el circ tampoc... Hi ha una gran crisi a França, una espècie de morositat ambient, d'apagament. Als anys 80 l'ambient era genial, però ara ja no.

Per un tema social o polític?

Polític, evidentment, com a la resta del món ho tenim malament. Si Barack Obama no guanya les eleccions serà una catàstrofe. Sóc molt pessimista.

Sorprèn amb els espectacles que fa!

Sí, però aquesta és la meva feina, jo no puc fer espectacles depriments, ja hi ha molta gent que ho fa, no cal que ho faci jo.

¿Considera els seus espectacles una vàlvula d'escapament per a un públic que només rep notícies dolentes?

Sí, és això. Cal sobreviure; però l'altre dia em plantejava si això de fer espectacles per distreure la gent i fer riure no té un efecte negatiu i el que provoca és mantenir un sistema podrit que per una banda ens distreu i per l'altra alimenta un sistema desastrós. No sé si estic dient bestieses, però en parlàvem amb uns amics, tots molt bons clowns, i ens preguntàvem si cal seguir fent riure la gent...

¿Considera els seus espectacles un país propi en el món?

Sí, se'n podria dir així. És com la construcció d'un altre lloc. A Sombreros hi ha artistes que interpreten el paper d'ombres, són ombres vives de carn i os i això sol ja et transporta a una altra dimensió.