• Imprimir

El Teatre Goya obre temporada amb 'Els nois d'història', una obra excel·lent d'Alan Bennett sobre els límits de l'educació

Els nois de Josep Maria Pou

Andreu Gomila

Els protagonistes d’‘Els nois d’història’ experimentaran la vida a les classes de Hector
DAVID RUANO

Josep Maria Pou diu que està "orgullosíssim" dels vuit actors joves que, amb ell, Josep Minguell, Maife Gil i Jordi Andújar, protagonitzen Els nois d'història, l'obra de l'autor anglès Alan Bennett que obre demà en sessions prèvies la nova vida del Teatre Goya. I és que no ha estat fàcil trobar el material humà adient per donar cos a una peça que descansa sobretot en ells. Pou, a més, va haver de posar en pràctica, segons ens explica, els seus dots de director total a l'hora de contrarestar la rebel·lia juvenil que desprenien alguns d'ells.

De fet, tot i encarnar el personatge (Hector) que fa d'eix i motor de la peça, un professor madur i carismàtic de tècniques antigues, només fa uns deu dies que participa en els assajos com a actor. Com a director d'un muntatge amb dotze intèrprets, necessitava veure el conjunt des de la platea abans de ficar-se de ple en el seu rol.

Els vuit nois (Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana) són estudiants d'un curs de preparació per entrar a les universitats d'Oxford o Cambridge. Viuen en una ciutat industrial anglesa, que podria ser Leeds, Manchester o Newcastle. I som als anys 80. El director de l'escola (Minguell), a fi de millorar els resultats dels exàmens, contracta un professor jove, Irwin (Andújar), amb uns mètodes més pràctics. "Hector creu que la millor manera de tirar endavant passa per fer servir la poesia, la literatura, el teatre o el cinema, mentre que Irwin diu coses com: «Per aprovar un examen val tot»". La peça és l'escenari d'un combat educatiu sobre els límits de l'educació, entre la vella escola i la nova, la dels resultats immediats, que és l'omnipresent avui dia.

Quan vam preguntar ahir a Ferran Vilajosana, de 20 anys, si havia tingut mai un mestre com Hector, només va poder dir que no, i que veia el context d'Els nois d'història com "una cosa idíl·lica que no és així avui de cap de les maneres". I, evidentment, va deixar clar que qualsevol polític actual s'aferraria a Irwin.

Hector recomana a Timms (Vilajosana) que aprengui ara poesia, encara que no l'entengui, perquè, si no, no n'aprendrà mai. Irwin, uns moments més enllà, diu que la història és "entreteniment", i que, si no ho és, s'hi ha de convertir. Aquest és sols un exemple del xoc de trens amb final conegut -només cal observar les notícies aparegudes els últims dies sobre el nivell de l'educació a Catalunya- que es produeix a Els nois d'història. Aquesta obra, no cal dir-ho, apareix en un moment força oportú, encara que Pou fa quatre anys que la té entre mans.

Material propi

El més curiós, tanmateix, serà veure l'actor-director fent de mestre d'una colla de nois. Ell que, segons ens confessa, ha rebutjat mil ofertes de centres docents d'arreu de l'Estat per impartir-hi classes. "No tinc cap vocació pedagògica", explica. Sí, però, que va gaudir d'algun professor semblant a Hector quan estudiava a l'Escola d'Art Dramàtic de Madrid. Recorda, per exemple, la importància que va tenir en la seva carrera topar amb Manuel Dicenta, professor de declamació a qui va encisar recitant les Coplas de Jorge Manrique. Gairebé tota la construcció del personatge que porta a terme Pou, doncs, és pròpia.

Per no copiar, ni ha agafat res del muntatge original de l'obra que es va fer a Londres fa quatre anys, ni de la pel·lícula que el mateix director de la peça, Nicholas Hytner, va estrenar l'any passat. Pou, per exemple, ha rebutjat la col·locació d'una gran pantalla de cinema a l'escenari, o el canvi constant de decorat. El mateix Bennett apunta en les anotacions de l'obra que l'acció ha de ser "el més fluida possible". I amb 37 escenes diferents, no és gens fàcil. L'actor també defuig qualsevol comparació amb el film El club dels poetes morts, amb l'únic punt de contacte en el professor carismàtic. Els nois d'història té "una part àcida, de vidres trencats, que fa remoure l'estómac", que no té el llargmetratge de Peter Weir. Un aspecte de l'obra que no revelem i que deixarà més d'un espectador inquiet, a més de fer-lo sortir del Goya amb "les butxaques plenes de preguntes".

Per simplificar-ho tot, quan Pou va parlar amb Paco Azorín li va demanar que l'escenografia fos com més despullada millor. Pou volia suggerir a l'espectador català "la vella Anglaterra", que per a ell vol dir molta fusta vella, el famós red brick (totxo vermell) i finestrals estil Tudor. L'espai és sempre el mateix, i només hi ha un cert èmfasi en les aules dels professors Hector i Irwin, perquè Pou volia matisar visualment que es tractava de dos llocs diferents, fins i tot de dues mentalitats diferents.

L'actor-director també ha modificat lleugerament el text per fer-lo més accessible a l'espectador d'aquí. Per exemple, les escenes que parlen de la història d'Anglaterra en clau molt local, han estat suprimides. "Bennett dóna per suposades certes coses que aquí no coneixem", s'excusa Pou.

D'Auden a Eliot

A més de la tremenda actualitat d'Els nois d'història, la peça posseeix "un nivell de llenguatge molt alt" i, com assenyala Pou, una qualitat literària "extrema". Per les dues hores i mitja que dura l'obra s'hi passeja el millor de la poesia anglosaxona, d'Auden, Whitman i Hardy, a Eliot i Housman, sense oblidar-nos de molts bocins del millor cinema i del millor teatre, com El rei Lear, de Shakespeare, i Brief encounter, de Noel Coward. Hector, amb la certa complicitat de Mrs. Lintott (Gil), la professora gran que només pensa a jubilar-se, serà qui donarà lliçons de la vida a través de l'art. Lliçons per a tots els públics, sobretot per als joves, que observaran una manera molt diferent d'educar, que va existir almenys a l'Anglaterra dels anys 50 -l'obra és força autobiogràfica i Bennett ens diu que el que explica és la seva pròpia experiència.

Els vuit nois escollits per Pou, d'un càsting de més de 60, aprendran a caminar de la mà d'un home que, com assegura Mrs. Lintott, s'esforçarà per ser "la mena de professor que els alumnes recordaran". Els espectadors, segurament, també mantindran a la memòria durant un temps alguns dels dards que envia Els nois d'història. Potser que algun polític es passi pel Goya i la vegi.