• Imprimir

Entrevista: Tom Stoppard El dramaturg anglès és l'autor de 'Rock'n'roll', que arriba al Teatre Lliure dijous

"Mai no he escrit res que no pretengui fer riure la gent"

Andreu Gomila

Àlex Rigola dirigeix l'estrena de 'Rock'n'Roll' a l'Estat espanyol, cosa que es produirà al Teatre Lliure dijous que ve
ROS RIBAS

Rock'n'roll és, segons la crítica britànica, la millor obra política escrita en les últimes dècades. I el seu autor, Tom Stoppard, és, segurament, el dramaturg més en forma del moment. La peça, que arriba dijous al Teatre Lliure, parla bàsicament d'un temps (de la Primavera de Praga a la Revolució de Vellut), de dos països (Txecoslovàquia i Anglaterra), i d'uns personatges que es mouen entremig. Conversem per telèfon amb Stoppard, un dissabte de primers de setembre.

Hi ha molts paral·lelismes entre el protagonista de Rock'n'roll, Jan, i vostè mateix. S'hi reflecteix? Jan és una mica el que li agradaria haver sigut a vostè?

Durant molt de temps vaig pensar en la possibilitat d'escriure una mena d'autobiografia en forma d'obra de teatre, basada en la idea que jo tornava a Txecoslovàquia després de la Segona Guerra Mundial, en lloc d'anar a Anglaterra. No vaig escriure aquesta obra. I vaig fer Rock'n'roll... Hi ha reminiscències meves en Jan, sí. Però no podria posar-me mai en el seu lloc: jo estava segur a Anglaterra mentre ell vivia la seva experiència. Per altra banda, el seu amor per Anglaterra ve de mi.

Podríem dir que la seva obra és un homenatge a Václav Havel?

Hi està dedicada. El vaig conèixer el 1977, en una breu visita a Praga, i vaig ser a Hradecek, la seva casa de camp. He continuat en contacte amb ell. És algú a qui admiro molt, com a dramaturg i com a ésser humà.

Què representa Havel per a vostè?

Un dramaturg no és realment un assagista. Tinc les meves idees sobre Havel, l'art i la política. Però no l'interès d'un professor. Li tinc molta simpatia. Jan parla sovint per Havel, molt més que per mi, sobretot quan diu que el propòsit de la Revolució de Vellut no era reemplaçar el comunisme per una democràcia capitalista de lliure mercat. I, en aquest sentit, és veritat que la Revolució de Vellut no va triomfar completament, perquè el que va passar després del 1990 va ser que Europa de l'Est va gaudir dels beneficis però també va repetir els defectes del nostre sistema.

A Rock'n'roll, les discussions entre Jan i Ferdinand són un calc de les que van mantenir Havel i Kundera als 70?

Sí. Però has d'entendre que els diàlegs en l'obra són molt breus, i Havel i Kundera van intercanviar assajos molt llargs sobre aquests temes.

Prop de 20 anys després de la Revolució de Vellut, qui creu que tenia raó?

No he dit mai que el sistema mort tingués raó, perquè era una dictadura totalitària. Des del meu punt de vista, ara, i com diria Jan, la nova era del que els americans anomenen guerra contra el terrorisme, ha introduït el control en la societat civil, que ha renunciat a la llibertat intrínseca de les societats occidentals i de la qual ens hauríem de sentir legítimament orgullosos... Quan Jan parla amb Max està descrivint una situació que ja no existeix. Un exemple és l'habeas corpus. Durant tota la meva infantesa i joventut, i fins fa molt poc, podia dir que en aquest país ningú no podia estar tancat sense cap explicació o acusació més d'un parell de dies. I d'aquests parells de dies hem passat a 42. És difícil fer una distinció segura entre tancar gent que sigui un perill autèntic per a l'Estat i tancar els que no ho són... Sap? Si un escriptor vol fer justícia a tots aquests temes, segurament el millor no és escriure una obra de teatre, perquè una obra és l'art d'explicar històries. Té una narrativa i personatges individuals, que tenen una història individual. M'agradaria pensar que el teatre és essencialment una recreació per a gent intel·ligent.

Peter Brook diu que el teatre és l'últim fòrum on l'idealisme és encara una qüestió oberta.

No sé què passa a Espanya, però la gent que va al teatre a Anglaterra no és la massa. I Peter Brook, a qui he admirat durant tota la meva vida adulta, fa un teatre que és per a l'elit. I aquí hi incloc els estudiants joves... És veritat que ha portat el seu treball a Àfrica. Però el que fa ara és un dels ornaments de la cultura francesa.

Tornem al seu teatre i a la seva obra. Havel diu a les seves memòries que en un sistema totalitari, una paraula de Solzhenitsyn pot tenir més força política que milions de vots en un sistema democràtic. I vostè ens ve a dir que una cançó, també.

Tinc en molta consideració el treball de Solzhenitsyn, sobretot com a cronista dels camps. Segurament és au-tor d'un dels llibres més importants escrits al segle XX. Però malauradament quan va ser-li possible publicar Arxipèlag gulag a Rússia, no va funcionar: la gent vol moure's cap endavant i no mirar enrere. Fa molta por la facilitat amb què els animals humans s'acomoden i sols es mouen endavant... Pensaria que Solzhenitsyn representa gairebé el més alt ideal de l'artista que il·lumina la societat.

Rock'n'roll parla força de l'ús del llenguatge. Jan, quan encara viu sota el comunisme, diu: "Amb nosaltres, les paraules canvien de significat per fer que la teoria s'ajusti a la pràctica". No creu que el significat de les paraules és la clau dels temps moderns?

Sempre ho ha sigut. Una de les coses més importants que va dir George Orwell és: la dictadura ha de prendre el comandament del llenguatge. I això sempre ha sigut així en la història moderna.

Jan, transmutat ara en Havel, també diu que, un cop triomfada la Revolució de Vellut, van haver de començar de nou amb el sentit ordinari de les paraules. No creu que en les democràcies occidentals està passant el mateix? Abans parlava, per exemple, de la guerra contra el terrorisme.

Crec que sí. La societat ha arribat a un punt en què la mateixa paraula democràcia ha de servir per a un sistema que està lluny de la democràcia, fins i tot aquí [Anglaterra] o a Espanya. Aquí tenim molta gent amb càrrecs que no ha sigut elegida per ningú... L'esperança per al futur es troba en el compromís per la moderació. Tinc una visió potser molt idealista, o potser romàntica, però em sembla que l'única esperança que ens queda és entrar en una era de generositat.

Max, de fet, diu que potser l'error dels joves dels anys 60 va ser confondre la llibertat en majúscules amb la llibertat sexual i la llibertat per escalar socialment.

El que explica Max va ser diferent a diferents llocs. Max parla d'Anglaterra als 60. Va ser un temps molt excitant, però crec que hi ha una certa aurèola glamurosa al voltant d'aquells anys. La gent, aquí, estava segura. Ningú no s'arriscava gaire. Si mirem Txecoslovàquia, veiem que si t'agafaven en una manifestació a Praga et podien caure cinc anys de presó. Sempre he sentit que parlem molt alegrement de censura a Occident. Mira, aquest és un bon exemple del que parlàvem abans: el nostre bàndol està distorsionant el llenguatge. La censura real és quan vas a la presó per posseir una còpia de 1984.

Rock'n'roll desmitifica la importància dels líders polítics en els canvis que viuen els països. Jan deixa clar que la policia tem més la banda de rock The Plastic People of the Universe, leitmotiv de la seva obra, que no pas els dissidents.

En una Estat policial, el que enfurisma la policia és la indiferència. Si lluites contra ells, estàs donant feina a la policia, justifiques la seva feina. Hi havia molt poca gent com aquesta, els Plastic People, a Txecoslovàquia en aquell temps, que eren com els hippies occidentals o els beatniks, que volien vestir-se com volien, tocar la música que volguessin. Per a l'autoritat era un insult més gran que manifestar-se.

A la seva obra mostra les tres generacions que han marcat la història del segle XX després de la Segona Guerra Mundial: la idealista pura, la de Max, que va construir el món de la postguerra; la idealista impura, que va lluitar contra les seves imposicions, la de Jan i Ferdinand; i la indiferent, la de la gent que ara té entre 30 i 45 anys. Per què creu que l'idealisme està tan passat de moda, avui, encara que Txékhov sigui un dels autors dramàtics més representats?

Vol dir? Crec que és un factor econòmic... Potser sí. L'idealisme, quan està estès, és una funció clau per a la prosperitat i l'estabilitat. Si tens energia i temps per gastar mires endins i enfora. Però si la teva principal preocupació és trobar una feina i mantenir-la, potser l'idealisme queda fora. L'idealisme, però, no canvia, sinó que esdevé silenciós... Parlem com si fóssim professors o psicòlegs. I no em crec guru de res. Només m'agrada escriure teatre.

Doncs parlem de comèdia. La majoria de les seves obres ho són. I Rock'n'roll, en el fons, també ho és.

Qualsevol escriptor vol sempre connectar amb el públic, i la comèdia és una bona manera de fer-ho. I jo, sincerament, mai no he escrit res que no pretengui fer riure la gent.

Com Shakespeare, on sempre trobem un respir per riure.

Abans parlaves de Txékhov i és un bon exemple. Hi he estat pensant molt darrerament, perquè he traduït una obra seva que s'està assajant en aquests moments, i una altra que es farà als EUA l'any que ve. Hi ha una pregunta oberta des de fa molt de temps sobre si les seves obres són o no són comèdies. I Txékhov mateix és ambigu quant a això: parlant d'El jar-dí dels cirerers, per exemple, assegura que és una comèdia. I és una tragèdia en moltes fases. Hi he pensat molt i em sembla que la pregunta no és cap misteri quan es diu a ell mateix que la vida és una comèdia. I, de fet, la revolució de Txékhov va ser presentar la vida plana, sense fer judicis morals en els seus personatges. Parlen i es comporten com a la vida. Com a la vida, hi ha situacions que ens fan riure. Com a la vida, hi ha personatges que diverteixen i no saben per què diverteixen. És per això que les obres de Txékhov no baixen mai dels escenaris. I el que el fa més humà que rus.