• Imprimir

LaCrònica

Màgia intemporal

J.M. Hernández Ripoll

Marina Rossell va demostrar dijous a la nit al Liceu que viu un dels moments més dolços de la seva carrera
DIEGO MUÑOZ

El Liceu es va vestir de gala per acollir el concert extraordinari de Marina Rossell. Autoritats, cares conegudes de la societat catalana, artistes amics, companys d'ofici i un públic fidel es van rendir de la primera a la darrera nota en aquest recital antològic amb què la cantant va demostrar viure un dels moments més dolços de la seva carrera.

Feia temps que no ens trobàvem amb una Marina Rossell tan relaxada dalt d'un escenari. Aquest concert significava la posada de llarg de les cançons noucentistes i de la Renaixença que la cantautora ha estat treballant en els últims anys, en un acte de valentia que pocs artistes estarien disposats a emular. Però valia la pena lluitar contra vent i marea per arribar al Liceu un Onze de Setembre i airejar aquest repertori amb un nou format musical construït en col·laboració amb Eduard Iniesta.

El concert, que no va superar l'hora i mitja de durada, va començar amb la interpretació a cappella de Toca'm. El gruix de la primera part va estar protagonitzada per temes de collita pròpia -Cançó de la sort (amb text de Maria-Mercè Marçal), Dies, idees i amor, Màrmara, De què parles, havanera- i una revisió d'El meu avi, del desaparegut Ortega Monasterio, a la qual van seguir Claror de tardor, Què serà Nadal i Mare de Déu del món. Una selecció en la qual va començar a destacar l'acurada musicalitat dels arranjaments, al marge de les grans aportacions fetes pel Cor Vivaldi a Dies, idees i amor i de les tenores d'Enric Ortí i Xavier Molina a Què serà Nadal.

Sense pauses i sense gairebé intervencions parlades, Marina Rossell va escalfar l'ambient per entrar en l'univers de les cançons noucentistes amb la popular Dorm nino. La Mare de Déu quan era xiqueta. Delicadesa en la veu i en la música, de les mans d'Iniesta (guitarres), Xavi Lloses (teclats), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Aleix Tobias (bateria). La veritat és que Marina Rossell i Iniesta han fet una feina excel·lent amb aquestes composicions centenàries que van des del Nou cant d'ocells, de Salvador Espriu, al Virolai i Els segadors, passant pel Cant espiritual, de Joan Maragall, L'emigrant, de Verdaguer, i La santa espina de Guimerà.

No és estrany, doncs, que el Liceu es posés dret per obsequiar els artistes amb una efusiva ovació que va durar prop de cinc minuts. Un èxit en què també van col·laborar l'acordionista basc Kepa Junkera, amb una magnífica introducció del Nou cant d'ocells, i l'Orquestra de Percussions Ibèriques Coetus. I també les puntaires del Vendrell, que fent puntes de coixí van posar el coixí sonor a Dorm nino. La mare de Déu quan era xiqueta. Màgia intemporal per a un concert excel·lent, del qual cal destacar la posada en escena, per redescobrir una de les millors veus que ha donat aquest país.