• Imprimir
• Enviar

Crítica musical

Salsa diferent

Xavier Cester

Monty Python's Spamalot

D'Eric Idle i John Du Prez. Dir.: Tricicle.

Teatre Victòria, 9 de setembre.

El cap ens diu que l'espectacle no deixa de ser una poca-soltada d'humor injectat pel boc gros, sense l'anarquisme esbojarrat dels grans treballs de Monty Python. Però el moviment compulsiu de les barres amunt i avall en més d'un i de dos moments ens recorda que, com a Broadway o al West End, Spamalot és també al Paral·lel un artefacte còmic de primer ordre.

Eric Idle, el Python responsable de l'invent, va ser ben hàbil en bastir un musical a partir d'algunes de les millors escenes de Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores, mentre que la partitura de John Du Prez vampiritza a dreta i esquerra amb hilarant desvergonyiment per oferir paròdies de Lloyd Webber, himnes inspiradors, cançons disco o càntics de cheerleaders.

El plat, en essència, és el mateix, ja que el muntatge de Tricicle manté el caràcter de franquícia fidel a l'espectacle mare, amb alguns elements simplificats: desapareixen el canelobre d'El fantasma de l'òpera i l'esquarterament del Cavaller Negre, les projeccions són més senzilles, i el conill assassí, menys sanguinari. És la salsa la que varia, amb unes lletres efectives, tot i que d'ajust no sempre còmode amb la música, i picades d'ullet locals.

El principal condiment és un repartiment energètic encapçalat per l'Arturo bonhomiós de Jordi Bosch (es nota a cent quilòmetres que s'ho està passant d'allò més bé) i una Marta Ribera que pitja a fons l'accelerador en una Dama del Lago torrencial. Com en tot musical modern, la funció acaba amb un karaoke col·lectiu de Busca el lado bueno de la vida. Això sí, el públic no surt crucificat, sinó ben divertit.