• Imprimir

Entrevista: Jordi Oriol Autor i director d''OB-sessions', en cartell a la Sala Beckett

"Vull sintetitzar les obsessions que tenim tots"

Teresa Bruna

Jordi Oriol fent el 'one man show' de 'La caiguda d'Amlet'
S.B.

Jordi Oriol és un d'aquells joves talents (Barcelona, 1979) que quan se l'entrevista saps que no serà l'última vegada. Escriu, dirigeix i, de vegades, interpreta les seves creacions, que ja superen la desena, a banda de ser saxo tenor i tocar clarinet i combo. La passada temporada va presentar al Temporada Alta el monòleg interpretat per ell mateix La caiguda d'Amlet, una visió molt particular de Hamlet. Toni Casares la va incorporar al novembre al cartell de la Sala Beckett -sense estar programada-, per la seva qualitat. També ha estrenat una obra al Grec 2008. Ara l'ha convidat a inaugurar la temporada 2008-2009 amb OB-sessions, un acurat text ple de jocs de paraules que tenen el seu propi ritme i que ja ha guanyat el premi Injuve 2007 de proposta escènica. És a la Beckett fins al 12 d'octubre.

El text té musicalitat pròpia. No deu ser fàcil fer que les paraules gairebé sonin...

És que quan escric no deixo de pensar en la música. Per a mi les paraules són un conjunt de síl·labes que tenen un ritme i una melodia. I com que la fonètica és diferent, ja van dictant la musicalitat en la forma d'escriure. M'hi concentro molt i de vegades m'hi acabo obsessionant.

Les obsessions de l'obra són seves?

He volgut sintetitzar les que tenim tots i ens dificulten el camí a la felicitat. Hi ha un pare de família, químic, amb una bona feina, que canvia de comportament quan s'obsessiona per un fet. El públic assisteix a sessions amb el psicòleg.

La música no és només a les paraules...

No. Hi ha música en directe i els músics actuen. Després de La caiguda d'Amlet tenia ganes de treballar amb un conjunt de gent, encara que reduït. Hi ha un contrabaix i un saxo. M'interessava perquè era una cosa excepcional, no acostuma a haver-hi formacions tan reduïdes. Buscava que la musica fos part del text i el text part de musica, que hi hagués aquest dilema.

Sempre dirigeix les seves obres?

Sí, excepte La caiguda d'Amlet que la va dirigir Xavier Albertí. Però vull dir que va ser treballant amb tot l'equip, que es va anar formant l'espectacle. Té el meu nom, però l'hem fet entre tots. L'escenografia també hi juga un paper importantíssim.

Com és?

Aparentment passa en una cuina, però la il·luminació serveix per canviar els espais. Sembla realista però els mobles són volàtils, es poden agafar fàcilment. Aquesta proposta de Sílvia Delagneau, escenògrafa, amb qui fa temps que treballo, em va modificar la manera de fer-los dir i de fer-los caminar; va entrar a formar part del text. L'obsessió de la família és l'aire que és per arreu, a les sessions per inspirar i expirar, als mobles i també a la feina del pare, que creu que l'única forma de fer canviar la textura d'un gelat és amb les partícules de l'aire.

'Ja pot passar a la sala d'espera, Pere Sala'. L'obra és plena de jocs com aquest!

Sí, deu ser una obsessió!: "Què passa? Respira!". "No passa res, pira [marxa]". És com un joc! És un text molt planer, gens complicat, amb un rerefons molt clar de l'obsessió de cara a què diran els altres.

També estrenarà una obra al Lliure...

Sí, es diu Un tal ímpetu vital. També hi participen la música, els jocs de paraules i aquest imaginari visual de l'escenografia.

Com voldria que fos el teatre modern?

Ha de ser un teatre que activi el públic. Sembla utòpic, però m'agradaria que almenys algun espectador sortís diferent del teatre, que l'obra l'hagi fet pensar i no només dintre, sinó també fora. Un teatre en què el públic no deixi de pensar en els diferents nivells de l'obra, que vagi descobrint coses noves... Que s'obsessioni!