• Imprimir

La Tanztheater Wuppertal porta dues obres mítiques, 'Café Müller' i 'La consagració de la primavera'

La Pina més dura al Liceu

Marta Porter

Pina Bausch ahir al Liceu, on va oferir una roda de premsa de presentació
FRANCESC MELCION

Des que el 1985 Pina Bausch va presentar el seu 1980 a Barcelona en un incipient Mercat de les Flors, ha plogut molt i de mica en mica el públic de la capital ha pogut seguir una mínima evolució de la coreògrafa alemanya a través d'obres presentades al Mercat i, darrerament, amb Masurca fogo i Für die Kinder von gestern, heute und morgen al Teatre Nacional de Catalunya. Demà -i fins al dia 14- es presenta per primera vegada al Liceu amb dues peces antigues, el seu primer èxit internacional, La consagració de la primavera, seguint la temàtica del sacrifici profà que narra la música de Stravinsky, i Café Müller, el buit existencial acompanyat amb àries de les òperes The Fairy Queen i Dido and Aeneas, de Purcell. Per al públic jove que l'hagi aplaudit en les seves últimes estades al TNC, un avís per endavant: l'esperit de La consagració de la primavera i Café Müller és radicalment diferent d'aquest aspecte més lúdic i festiu de les obres dedicades a Lisboa o Hong Kong. Estrenades el 1975 i 1978, respectivament, la Consagració i Café Müller beuen directament de l'expressionisme alemany més esquinçat, fosc i turmentat. Són dues obres mestres dures que commouen per la seva força expressiva deixant a l'espectador un rastre d'angoixa difícil d'oblidar.

Tot i que les dues peces tenen ja més de 30 anys -"som tots uns dinosaures", diu Pina Bausch en referència a dos ballarins que l'han acompanyat gairebé des del primer dia, Nazareth Panadero i Dominique Mercy-, la coreògrafa considera La consagració de la primavera una peça fonamental del seu corpus creatiu. "Tenim quinze obres diferents en repertori, coses noves i d'altres que anem traient del calaix, i totes estan més o menys vives, però és impossible no fer La consagració de la primavera perquè és una obra molt especial per la qualitat dels moviments: tots els joves que entren a la companyia han de passar per aquí, és com un test, ajuda a aprendre que aquí ballem tots junts, tothom hi ha de parar molta atenció i preparar-ho amb cura i en els assajos ens hi involucrem tots. Per mi és una experiència molt forta emocionalment, ho és per tothom, i preparar aquestes peces no ha sigut fàcil".

Sobre Café Müller Pina Bausch apunta que la van crear en 14 dies. "Només teníem una idea, un escenari, dotze punts d'una història i el temps, contra rellotge". Aquesta és l'única peça en què la coreògrafa -actualment de 68 anys- encara balla. "Quan la vaig muntar no estava previst, però al final em van dir: «Si no surts tu a ballar, aquesta obra no es fa». O sigui que vaig sortir, però el dia abans no ho sabia. I encara segueixo ballant". I afegeix: "Per mi és una altra peça important perquè l'escenògraf -Rolf Borzik- era el meu company, sempre s'encarregava de posar les famoses cadires a l'escenari. Va morir molt jove. Per mi és una experiència molt emocionant".

Treball d'equip

La mare de la dansa-teatre sempre ha treballat directament amb els seus ballarins. "Cada obra és diferent com cada persona de la companyia és diferent, cadascú aporta la seva pròpia història. Al principi m'espantava fer de coreògrafa, pensava: ara què ballo?, no sabia què fer, m'ho preparava tot molt i després a l'estudi passaven coses interessants que no tenien res a veure amb el meu pla, i em tornava a preguntar: i ara què faig?". I al final ens deixàvem dur. O sigui que ara, cada vegada que hem de fer una obra nova, no tenim música, no tenim escenografia, no tenim res, només una data d'estrena i molt poc temps. Però tenim la vida, l'amor i altres coses que tenen a veure amb nosaltres mateixos, aportem la nostra pròpia vida a les peces i mirem a veure on ens portarà".

Des de fa ja uns quants anys, la seva carrera va fer un gir i va començar a coreografiar l'esperit d'algunes ciutats: "Em van encarregar una obra sobre Roma i jo pensava que és una ciutat tan impressionant que era impossible fer-ho. Però ens en vam anar tots a Roma tres setmanes i allà vam rebre moltes influències, de lectures, amics... i el resultat va ser força bo. Des d'aleshores, les diferents produccions que hem fet responen a diferents països".

Després d'haver pujat dalt l'escenari la vitalitat de Roma, Lisboa, Hong Kong, Nova Delhi o Madrid, Pina Bausch va rebre l'oferiment de fer una obra sobre Barcelona que no va arrencar mai. "Això era el 1991, però amb els Jocs Olímpics del 1992 es van esgotar els diners; és a dir que la vaig fer de Madrid, potser perquè ells no van tenir Jocs Olímpics", respon irònica.

Fent una valoració global de la seva carrera Bausch assegura que sempre està "enfeinada i he de mantenir-me forta, però tot el que m'ha passat és meravellós, sempre he tingut els peus a terra i això fa que no em pugui adormir, valoro molt la feina del dia a dia".