• Imprimir

El director nord-americà guanya el Lleó d'Or de Venècia amb el film sobre lluita lliure americana i s'imposa a darrera hora en un palmarès molt repartit

Aronofsky, per punts

Rourke, tot i no rebre cap premi directe, va ser l'autèntic protagonista de la cerimònia
ANDREA MEROLA / EFE

Darren Arononfsky va aparèixer al Lido abans-d'ahir, en el darrer dia de competició, acompanyat d'un Mickey Rourke deteriorat físicament, però esplèndid a la pantalla en el paper d'un lluitador de wrestling (variant americana de la lluita lliure). La seva ha sigut una irrupció de darrera hora en un festival mancat de favorit indiscutible, per imposar-se a un grapat de candidats amb alguna possibilitat en el darrer esprint (o a la darrera tanda de bufetades, per parlar en termes de lluita lliure). No ha sigut, però, una victòria per KO, sinó per punts: els altres premis principals (direcció, gran premi del jurat, actor i actriu...) han anat a parar tots a altres films, de manera que fins a set títols de diferents nacionalitats se n'han anat a casa amb algun premi per lluir.

Dèiem ahir que Mickey Rourke era qui més es mereixia un premi de la pel·lícula The wrestler: sobre la seva interpretació se sustenta principalment el film, i així ho va expressar Aronofsky a la roda de premsa, quan va revelar que li havia donat una llibertat absoluta per construir el personatge. I que bàsicament s'havia preocupat de captar la doble faceta d'home dur i ésser vulnerable que conviuen en la pell de Mickey Rourke.

L'eclèctic jurat presidit per Wim Wenders, que inclou l'actriu Valeria Golino i els directors Johnnie To, Lucrecia Martel i John Landis, entre d'altres, no ho ha vist així i no han volgut personalitzar el premi (ni per a l'actor, ni per al director), sinó premiar el conjunt de la pel·lícula.

Ànima a la vista

Aronofsky va agrair a Rourke "haver obert la seva ànima i el seu cor davant la càmera, per recordar al món sencer que és un actor extraordinari". L'actor també va prendre la paraula a la cerimònia dels premis i, després de donar les gràcies al jurat amb un somriure, "per haver pres la decisió correcta", va explicar que Aronofsky "és el director més dur amb qui he treballat des de Michael Cimino, i ja veieu quin és el resultat".

Els altres premis importants han anat a parar a Rússia i Etiòpia. El director d'origen etíop i format als EUA Haile Gerima ha obtingut el premi especial del jurat i al millor guió per Teza, un fresc sobre els darrers trenta anys de la història d'Etiòpia, vistos a través d'un metge.

El Lleó de Plata al director ha sigut per al rus Aleksei German Jr. i la seva evocació de la carrera espacial a principis dels 1960 amb ressonàncies txekhovianes, protagonitzada per una parella de metges que controlen els futurs cosmonautes.

La pel·lícula russa i (sobretot) l'etíop han tingut defensors des de la seva presentació a la Mostra, bàsicament entre la premsa italiana. La decisió del jurat pot agradar més o menys, però no es pot dir que els premis hagin sorprès gaire.

Sorpreses amb els actors

En canvi, els premis d'interpretació d'enguany es presten més a la polèmica. Els actors nord-americans han tingut sempre sort amb la Copa Volpi, i aquest any, tant a la categoria masculina com a la femenina, hi havia favorits amb passaports dels EUA: l'esmentat Mickey Rourke, i Anne Hathaway pel paper protagonista de Rachel getting married. Fins i tot la premsa italiana els donava com a favorits, però sembla que Wim Wenders, un admirador confés de la cultura nord-americana, ja havia cobert la seva quota ianqui amb el Lleó d'Or a Darren Aronofsky.

Les Copes Volpi, doncs, estan sota la sospita d'arranjaments diplomàtics. Sense desmerèixer les actuacions de Silvio Orlando, el pare bolonyès en temps de Mussolini a què fa referència el títol Il papa di Giovanna, ni el de dona madura en crisi que interpreta Dominique Blanc a L'autre. Corria el rumor que aquesta pel·lícula havia agradat al jurat, i el guardó a l'actriu podria ser una compensació al fet de deixar-la sense lleons d'or o de plata.

Si bé la pel·lícula italiana va rebre el suport incondicional de la premsa italiana, L'autre va passar sense pena ni glòria: desercions a la projecció, roda de premsa gairebé buida, crítiques més aviat negatives...

El mateix es pot dir de l'alemany Werner Schroeter i Nuit de chien, projecte impulsat pel prestigiós productor portuguès Paulo Branco i rodat en francès. Un producte europeu allunyat del cinema convencional que va connectar prou amb els membres del jurat perquè li atorguin un Lleó especial del jurat pel conjunt de "la seva obra innovadora, sense servituds i sovint provocadora".

Pel que fa a la resta de premis, cal destacar el Lleó del Futur a la millor opera prima per Pranzo di Ferragosto, de l'italià Gianni Di Gregori, i el premi Marcello Mastroianni al millor intèrpret debutant a la jove actriu nord-americana Jennifer Lawrence, pel seu paper a The burning plain, del mexicà Guillermo Arriaga. Aquesta pel·lícula, juntament amb la de Jonathan Demme, Rachel getting married, i el film japonès Gake no ue no Ponyo, del mestre de l'animació Hayao Miyazaki, han quedat fora del palmarès o dels premis principals. Es podria dir que són els grans derrotats d'una edició fluixa, per sota del nivell que caldria esperar del festival de cinema més antic i un dels més importants del món.