• Imprimir

El director d''El silenci dels anyells' presenta la seva candidatura al Lleó d'Or amb una reunió familiar per a unes noces que desvetlla una allau d'emocions

L'Amèrica de Demme

Anne Hathaway abraçant Demme ahir durant la presentació a la Mostra de Venècia del film 'Rachel getting married'
DAMIEN MEYER / AFP

El cinema nord-americà i japonès han tornat a la Mostra de Venècia i han esvaït momentàniament la sensació de crisi, que, més enllà d'apreciacions personals, es confirma amb dades objectives: la venda d'entrades ha caigut un 12%. Paolo Baratta, president de Biennale di Venezia (entitat que organitza el festival), ho atribueix a la crisi econòmica, però el diari italià Corriere della Sera, en un article publicat ahir, no només parlava de diners: "Massa films han decebut, poques estrelles, menys gent a les sales, menys festa...".

Baratta devia respirar quan Jonathan Demme va rebre aplaudiments ahir per Rachel getting married (Rachel es casa), sobretot a la roda de premsa, on va protagonitzar l'ovació més llarga. El director de Filadèlfia torna a la ficció, després de diversos documentals, per abordar un tema recurrent al cinema: el casament com a ritual social i com a lloc de reunió de la família i els amics.

Excel·lent interpretació

Amb unes excel·lents interpretacions d'Anne Hathaway (la germana de la núvia), Rosemarie DeWitt (Rachel, la núvia) i Debra Winger (la seva mare), Demme proposa un casament interracial, multicultural, ple de música i somriures, però en el qual també esclaten els conflictes a causa d'una tragèdia que va colpir la família anys enrere i que ningú sembla haver superat. És un microcosmos social que es pot entendre com una metàfora dels Estats Units d'avui, reconeix el director: "Parlo de l'Amèrica a la qual em sento més pròxim, amb la qual m'identifico més". La guionista, Jenny Lumet, també accepta la comparació: "No ho havia pensat, però aquest intent de conciliació de la família, aquesta lluita per retrobar-se, potser és també el que intentem fer al nostre país".

Demme destaca la influència que ha tingut la seva experiència en el documental per abordar aquesta ficció, rodada amb la càmera a l'espatlla i en moviment continu: "No volia que semblés una ficció, volia que la història esdevingués una cosa real, viva, com si fos un film domèstic sobre el casament, i que l'espectador se'n sentís partícip". També va remarcar la importància de la música, present a tota la pel·lícula amb l'excusa que diversos convidats són músics: "M'agrada molt el maridatge entre cinema i música. La música sonava realment durant el rodatge, i en alguns moments va ser una empenta extraordinària per a mi i els actors".

Rachel getting married parteix d'un tema molt freqüentat pel cinema nord-americà, però es desmarca de la posada en escena i de l'adscripció al gènere de la comèdia romàntica amb què s'acostuma a rodar. Fa avançar l'acció des de la comèdia i el gust pels petits detalls cap al drama, de la festa a les tempestes d'emocions, amb una facilitat sorprenent. El film, el director i l'actriu Anne Hathaway poden aspirar a tot en el palmarès, que es lliura demà passat.

Pilots japonesos

Tot i que va ser rebuda més discretament, també és apreciable el tercer film japonès (i el segon de dibuixos animats) que ha passat per la secció competitiva. The sky crawlers, de Mamoru Oshii, és un film d'aventures èpiques amb ecos de la Segona Guerra Mundial (pilots d'avions amb hèlix que combaten) i estètica retro situada en un temps i espai indeterminats. Els protagonistes són uns adolescents immortals anomenats kildren, molt hàbils en el combat. La pel·lícula alterna les lluites a ritme de videojoc amb llargues i pausades escenes sobre la vida quotidiana dels pilots dins i fora de l'aeròdrom. La pel·lícula parla d'una guerra espectacle fictícia, creada per entretenir la gent en un món que viu en pau: "Els homes som com som i la guerra no pot desaparèixer, és impensable eliminar-la de la nostra natura", sentencia Oshii.