• Imprimir

Entrevista: Steven Soderbergh L'oscaritzat director nord-americà s'endinsa en el mite del Che Guevara i narra a 'El argentino' el seu ascens a líder revolucionari

"Potser d'aquí a 50 anys el Che ens semblarà irrellevant"

Andreu Gomila

Del Toro i Soderbergh (dreta) van ser ahir a Madrid per presentar l’estrena mundial de ‘Che. El argentino’, la primera part del díptic del director sobre el líder revolucionari
VICTOR LERENA / EFE

Steven Soderbergh ha trigat set anys a veure com s'estrenava el seu díptic sobre el Che Guevara, amb un convincent Benicio del Toro en el paper del revolucionari argentí. Divendres ens arriba la primera part, El argentino, una certa hagiografia del líder guerriller que arrenca amb el Che coneixent Fidel Castro a Mèxic el 1955 i acaba just abans de l'entrada dels Barbuts a l'Havana el gener de 1959. La segona part, que no té data d'estrena, parla de la campanya de Bolívia, on el Che va morir.

Separar les dues pel·lícules li ha representat algun problema artístic?

No. Tal com funciona el món, on tothom té vides reals, és demanar molt que algú dediqui un dia sencer a veure una pel·lícula de quatre hores i mitja. Per sort, quan s'estreni als EUA, a les ciutats on això passi, la gent podrà veure-la sencera durant un temps limitat, durant una setmana. Després la separaran.

Les dues pel·lícules són molt diferents, d'estètica, de format...

Vam separar-les perquè les dues històries, les dues campanyes, són inverses. L'energia i l'impuls de la Revolució Cubana són molt diferents als de la campanya de Bolívia. Volia enviar un missatge immediat i en la segona part mostrar que estàvem en un món totalment diferent.

Al principi de la pel·lícula se succeeixen els plànols curts del Che, com si estigués buscant el personatge. Li va costar trobar-lo?

Sí i no. Tenia una idea ben clara de què no havia de fer. I tenia el problema de decidir què havia de mostrar, què havia de dir, quins detalls havia de presentar. Aquesta manera de treballar a partir de l'exclusió, que és de vegades frustrant, acaba donant fruits al final del procés. Potser això explica per què hem trigat tant a rodar-la.

I què no havia de fer?

No volia rodar, per exemple, la típica escena del barret del Che que surt volant i algú li porta un altre barret, que serà la boina que farà història.

No vol oferir la seva opinió sobre Cuba. Per què?

És una resposta impossible. És possible que la tinguem d'aquí a 50 o 100 anys, i potser el que van fer Fidel o el Che ens semblarà irrellevant. No sé com donar una opinió sobre Cuba perquè la història encara s'està escrivint avui dia. A la pel·lícula, de fet, evito aquest període, el del principi del govern de Fidel amb el Che al costat, perquè, com a artista, com que és una cosa que encara està passant, no sé com mirar-la i dir el que sento. El tema encara no s'ha tancat.

La imatge que ofereix del Che és molt positiva...

Quan estic fent una pel·lícula crec que he de donar suport a tots els personatges, tant si és històric com si no, tant si té una imatge positiva com si no. A les nostres vides sempre justifiquem la nostra manera de ser des del nostre punt de vista... No he volgut glorificar el Che. No tinc la connexió personal amb ell que té molta gent. Però és indubtable que és un dels personatges més importants del segle XX. Va decidir lluitar dia a dia per crear una societat millor, més justa. Mai es va rendir. I això és un gran material per a una pel·lícula.

En una filmografia tan variada com la seva, de 'Traffic' a 'Ocean's Eleven', s'enfronta a tots els projectes de la mateixa manera?

Dec tenir un mètode, però no sabria explicar-l'hi. En el cas d'un film històric o biogràfic, es basa en documentar-me tant com puc. I veure quin aspecte de la història em fa dir sí al projecte. Després començo a prendre decisions sobre l'estètica. Molts directors tenen una estètica determinada i la imposen a cada film. Jo ho faig al revés: primer fixo la història i després penso en l'estètica, quina serà millor per a la història.

Hi ha tota una part de la pel·lícula que se centra en el discurs del Che a les Nacions Unides de 1964. Com s'ho van fer per rodar-la?

Rodar a l'ONU és molt i molt complicat. Vam trigar nou mesos a rebre el permís. Vam rodar la part de Nova York, del discurs, dos anys i mig abans d'acabar el guió perquè sabíem que volien fer reformes dins l'edifici. Finalment, he utilitzat gairebé tot el que vam rodar a Nova York perquè tenia la sensació que era una part molt important, que em servia per emmarcar la figura del Che i contextualitzar les seves idees. El discurs a l'ONU m'oferia la possibilitat de fer parlar el Che. Si no, l'hauria d'haver fet parlar a l'Havana. I això no encaixava en el meu projecte.

Per a bona part de l'opinió pública nord-americana, el Che i Fidel Castro són els enemics. ¿Tem alguna reacció negativa i fins a quin punt això ha tingut a veure amb els problemes de finançament de la pel·lícula?

No crec que la pel·lícula em causi cap problema, però potser m'equivoco i un dia em peguen un tret al carrer. A banda de ser rodada en espanyol, els preocupava que el contingut provoqués una controvèrsia no desitjada. Però penso que, al final, com a exercici capitalista, el film trobarà públic als EUA. Hi ha molta gent que sent curiositat al voltant de la samarreta i que voldrien que se'ls expliqués aquesta imatge que els ha acompanyat durant tota la seva vida. Penso molt en els joves. La meva filla, de 17 anys, no sap gairebé res de la Revolució Cubana, del Che. El seu coneixement del tema és molt superficial, com ho era el meu abans de tirar endavant aquest projecte. Tothom identifica la marca i hi ha un cert misteri al voltant de la imatge. La pel·lícula el desvela. Crec que estem en bona posició.