• Imprimir

Ferzan Özpetek presenta a Venècia una tragèdia sobre la violència domèstica ambientada a Roma, i el xinès Yu Lik-wai s'estavella amb 'Plastic city', rodada al Brasil

Un dia imperfecte

Bernat Salvà

Ferzan Özpetek està considerat pels italians com "un dels nostres". Tant se val que arribés a Itàlia als 17 anys, provinent de Turquia, o que debutés amb Hamam, el bany turc. La seva nova pel·lícula, Un giorno perfetto ('Un dia perfecte'), irònic títol d'un drama sobre la violència domèstica ambientat a Roma, es va presentar ahir en competició a la Mostra de Venècia i, si haguéssim de fer cas de les ovacions que va rebre (i del seu nivell de decibels), estaríem sens dubte davant la gran favorita per al Lleó d'Or.

Gairebé cada intervenció del director i dels actors a la roda de premsa va acabar amb aplaudiments. Una reacció clarament desmesurada, atribuïble al fet que es tracta del primer film italià que es presenta a competició i al fet que el xovinisme potser va ser inventat pels francesos, però ja és a hores d'ara patrimoni de la humanitat.

No és que a Un giorno perfetto li faltin punts d'interès. Els actors estan a un nivell excel·lent, la història aporta interessants reflexions i Özpetek retrata amb força una sèrie de personatges que, per diferents motius, es veuen abocats a l'abisme. Però les reaccions d'ahir semblaven adreçades a una obra mestra, a una mostra del nou cinema italià emergent que està triomfant al món (una de les afirmacions sentides a la roda de premsa), més que a una pel·lícula que no passa d'interessant i correcta.

Basada en una novel·la homònima de Melania Mazzucco, Un giorno perfetto està protagonitzada per Emma (Isabella Ferrari) i Antonio (Valerio Mastandrea), una parella separada i amb dos fills. Ell està obsessionat a veure-la i tornar a reunir-se amb la família. Paral·lelament, parla d'un matrimoni de classe alta amb problemes diferents: el pare és un advocat i polític de renom, però els diners i el prestigi social no eviten problemes afectius a la llar.

Özpetek acostuma a treballar amb guions propis, però va acceptar llegir el d'aquest film que li va proposar Domenico Procacci, un dels productors amb més empenta del cinema italià (premiat a Cannes enguany per Gomorra). "El guió em va trasbalsar -recorda el director-, em vaig sentir atret per aquesta violència, que no té res a veure amb petits sentiments íntims; em vaig sentir empès a fer-la". "He hagut d'alleugerir la violència de la història perquè seria insuportable al cinema -continua-. També hi vaig introduir llocs de Roma que m'agraden". Per la seva banda, el protagonista, Valerio Mastandrea, va fer una brillant definició del film: "Tracta de la raça humana, el tema més fascinant i terrible que es pot tractar". I va rebre una ovació, esclar.

Desembarcament xinès

L'altra pel·lícula en competició en una jornada més aviat imperfecta (i ara no és ironia) és Dangkou, una història ambientada al barri de Liberdade, a São Paulo. Els protagonistes, un gàngster xinès que controla el port de mercaderies i el seu fill adoptiu, lluiten per mantenir els negocis il·legals en un entorn assolat per una violència extrema. El director Yu Lik-wai malbarata el seu talent visual en una història confusa i rodada com si fos un videoclip interminable. El seu film demana a crits més contenció visual i una història més sòlida.