• Imprimir

Ricard Salvat retrata l'ascensió i caiguda de la ciutat amb la dramatització de la novel·la de Rodoreda 'Mirall trencat', amb Anna Sahun, Rosa Novell i Enric Majó

La fi de Barcelona

Andreu Gomila

Sofia (Daniela Freixas) i Eladi (Albert Alemany) ballant en la cerimònia del seu casament durant un assaig de l'obra 'Un dia-Mirall trencat' al Teatre Borràs
MIQUEL ANGLARILL

Ricard Salvat ha hagut d'esperar prop de 40 anys per tancar el retaule que va començar a pintar amb la dramatització de Mort de dama, el 1970. I ho farà a partir de divendres que ve al Teatre Borràs (l'estrena oficial és l'11 de setembre) amb la novel·la més difícil i densa de Mercè Rodoreda, Mirall trencat. Si amb l'obra de Llorenç Villalonga va mostrar "la pèrdua de sentit històric i de poder de l'aristocràcia mallorquina, a Un dia-Mirall trencat retrato la pèrdua de sentit històric i de poder de la burgesia barcelonina", ens diu, assegut al seu despatx de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral. Per ordir totes i cadascuna de les múltiples peces d'alta orfebreria que li ha servit l'autora, Salvat compta amb un repartiment de primer nivell, encapçalat per Anna Sahun (Teresa Goday jove), Rosa Novell (Teresa Goday gran), Enric Majó (el notari Amadeu Riera), Ivan Benet (Salvador Valldaura) i Araceli Bruch (Eulàlia). Aquesta última, per Salvat, és especial, ja que a finals dels anys 70 va fer de pont entre la novel·lista i el món del teatre amb la direcció de La sala de les nines i L'hostal de les tres camèlies.

El muntatge té com a punt de partida l'obra de Rodoreda Un dia, que és, en si, un esbós de Mirall trencat. Salvat i Manuel Molins, codirector i codramaturg, han agafat la peça teatral, escrita el 1959, i l'han ampliada amb la novel·la de 1974. Calixto Bieito, recorda el veterà director català, ja va fer un muntatge d'Un dia el 1993 -"que em va agradar, tot i que a ell li van ploure les crítiques"-, però no es podia resistir a trencar una norma personal de només portar a escena textos no estrenats abans. La descripció d'aquella Barcelona que es va acabar amb la derrota republicana a la Guerra Civil l'atreien massa.

I és que Salvat va conèixer molts d'aquells homes i dones que van convertir la capital catalana en un centre cultural. Ell, diu, era el benjamí de tota una generació que, com la mateixa Rodoreda, però també Armand Obiols, Joan Oliver, Tísner o Xavier Benguerel, estimaven la cultura, hi van invertir molts diners i volia tenir al teatre el mateix èxit que Josep Maria de Sagarra. "El teatre et permetia el contacte amb el públic i guanyar uns quants diners", afirma el director, que recorda que als anys vint i trenta el tiratge de les novel·les era petitíssim comparat amb la gent que podia omplir el Romea.

"Mirall trencat mostra la desesperació pel pas del temps i la degradació d'una classe social que jo he conegut", reitera Salvat, que emfatitza que l'obra mostra "aquest gran moment de Barcelona i com aquest moment es perd". "La burgesia estava molt implicada en la vida cultural, cosa que ara no passa", afegeix. I no s'està de comparar aquella ciutat dinàmica amb el París actual, on encara "la classe dirigent està pendent de la cultura". Per ell, l'ideari de la generació de les Teresa Goday, Salvador Valldaura o Eladi Farriols i el neguit que va suposar la desfeta queden reflectits en una frase d'aquest darrer, al final del muntatge: "I la veritat és que n'hem fet un gra massa sobre les excel·lències de l'amor... L'amor no és ni bondat ni llibertat; l'amor és una maledicció".

La rata

La rata que senyoreja per la mansió buida dels Valldaura a finals dels anys cinquanta i que tanca la novel·la és segurament la metàfora més potent que s'ha escrit mai sobre la fi d'aquella Barcelona. Salvat no ha oblidat la rata, però si sortirà o no sortirà, no ho podem dir. Ho deixem per als espectadors que acudeixin al Borràs. Aquesta setmana vam assistir a un assaig del muntatge i podem afirmar que apunta molt amunt. El director ha transformat completament el teatre de la plaça Urquinaona i ha eixamplat l'escena tot el que ha pogut, col·locant dos petits escenaris a banda i banda del prosceni, que serveixen ara per situar l'avantllotja del Liceu, on Eulàlia explica a Teresa les aventures vieneses de Salvador, i per construir el boudoir de la vedet Lady Godiva, on plorarà a llàgrima viva la venda del seu fill il·legítim amb Eladi Farriols.

L'obra comença amb uns operaris entrant a la mansió dels Valldaura, disposats a buidar-la. Són republicans i parlen del passat, que aviat descobriran. A continuació apareix l'espectre de Teresa, amb un nen agafat de la mà. "Si les cases parlessin, quantes malediccions no mostrarien... Però callen i ens guarden els secrets a nosaltres, les velles ombres que encara ens passegem pels corredors, les cambres i el jardí", diu Rosa Novell. A partir d'aquí es desenvolupa l'acció, amb salts endavant i endarrere, i canvis d'escena continus. Sahun és una presència captivadora. Ella repeteix amb Rodoreda, ja que va fer de Julieta a La plaça del Diamant estrenada l'any passat al TNC. Alguns dels nens i adolescents que apareixen en aquest Un dia-Mirall trencat també hi intervenien.

La modernitat i maduresa de la novel·la de Rodoreda la situen entre el millor de la narrativa europea del segle XX i Salvat destaca que Un dia "conté l'escena més lliure i desvergonyida del teatre català". "És una novel·la que ens expressa universalment", afegeix.

Potència i culebró

El director no ha defugit la dimensió "màgica i misteriosa" de Mirall trencat i deixa clar que ha fet "tot el possible perquè arribi al públic i tingui èxit", sense oblidar mai la potència lingüística del text de partida i que tot plegat "és un melodrama que s'obre com un meló". "Si t'ho mires bé [la història de la novel·la] dius: mare meva, quin culebró; tot i que en un moment determinat agafa una dimensió heideggeriana".

Salvat té clar que Rodoreda, amb aquesta novel·la i La plaça del Diamant, va fer parlar "tota una generació de dones, de Colometes i de Tereses". I encara recorda el dia que va veure el film de Francesc Betriú sobre La plaça, el 1982, en què el públic del cinema Alexandra era gairebé tot femení. "És la veu de les vençudes, de les vexades per la història". Teresa Goday, però, és un personatge força diferent a Natàlia. Aquí ens trobem davant d'una dona activa, indica el director, "una dona que fa la història, així com ho va fer tot el seu entorn fins que van perdre el timó". I és que Teresa Goday posseeix la mateixa dimensió que Emma Bovary o Anna Karènina. Aquesta setmana entrant serà al Teatre Borràs, en aquesta Barcelona que sembla no recordar un altre temps, no sabem si millor.