• Imprimir

Entrevista: José Luis Cuerda El director presenta 'Los girasoles ciegos', adaptació de l'obra d'Alberto Méndez

"L'únic que som forma part del passat"

David Castillo

Cuerda agafat a Roger Príncep amb els altres actors Martín Rivas, Raúl Arévalo, Javier Cámara, J. A. Egido i Irene Escolar
PERE VIRGILI

José Luis Cuerda, realitzador de films com El bosque animado i La lengua de las mariposas, productor d'Amenábar, estrena divendres Los girasoles ciegos, sòlida adaptació del llibre d'Alberto Méndez, que ja porta més de vint edicions a Anagrama i que va guanyar el premi de la Crítica i el Nacional de narrativa el 2005, un any després de la mort de l'escriptor. Una història ambientada a Ourense, el 1940, amb el sòrdid desig d'un capellà per la dona d'un republicà perseguit.

¿Quan es va decidir a adaptar l'obra d'Alberto Méndez?

La primera que em va donar la idea va ser la directora Josefina Molina. Jo no llegeixo mai llibres pensant en l'adaptació sinó pel plaer de la lectura. Va ser el productor Fernando Bovaira, el mateix que em va preguntar si era possible l'adaptació de La lengua de las mariposas, qui em va preguntar per la possibilitat de fer la pel·lícula. La conversa va ser idèntica. Al guió hi havia de ser Rafael Azcona i així ho vam fer.

Adaptació d'una obra que va triomfar després de la mort del seu autor, amb el guionista que també va morir. I una història amb la mort ben present. No tem el mal averany?

Espero que no. La veritat és que la mort d'Azcona ha sigut un fet molt dramàtic, era una persona que consideràvem imprescindible. La mort d'Azcona és un drama també per a la intel·ligència i per als sentiments perquè no he conegut cap personatge més agut, penetrant, tendre, bonhomiós, íntegre, amb més talent per a la narració. Dit això, he d'afegir que el vessant professional és el que menys m'interessa davant la mort de l'amic, una amistat fraternal, on jo feia el paper de germà gran...

Los girasoles ciegos és una història precisament sobre els sentiments, tot i retratar un clima de pobresa moral.

Sempre he volgut retratar personatges que no siguin la representació d'una idea o d'un sentiment únics, sinó la varietat de sentiments i idees que tots portem a dins, fins i tot de les contradiccions més grans.

El diaca és un autèntic diable.

La conducta del diaca es mostra a través de la seva perplexitat davant els fets de la naturalesa. No sap com conduir els seus instints o com actuar davant una erecció. És una víctima de les idees que li han inculcat. No pot entendre que una persona pugui viure sense seguir les directrius d'una doctrina. No entén que la vida s'escapa sempre que té la possibilitat de fer-ho. Té, a més, una capacitat d'autoengany extraordinària perquè creu que tot el que fa ho fa en benefici dels altres. Vol creure i fer creure que vol ajudar els altres quan el que en realitat té és una pulsió sexual que no pot acceptar.

Sexualitat i mort?

No, mai. Un dels plaers que facilita l'orgasme és saber que en podràs tenir més. No vull grans ni petites morts. La mort existeix perquè existeix la vida.

El diaca s'havia format a la guerra afusellant i disparant els trets de gràcia als condemnats.

Sí, el problema va ser que després de la guerra van continuar amb aquestes pràctiques. D'una manera miserable perquè tenien l'enemic ja desarmat. El franquisme era d'una covardia inimaginable.

Extermini dels rebels i de la gent més creativa, com el personatge que viu amagat rere un armari.

Això va ser així. Tota guerra és tremenda, el problema és que en la d'aquí vam tenir una postguerra gairebé pitjor que la guerra.

La seva pel·lícula coincideix amb el moment de la recuperació de la memòria històrica.

Qui sap que és al món perquè hi ha uns ossos abandonats que pertanyien a una carn que va conèixer una altra carn, i que van gestar-lo, no ho pot oblidar. Més quan se sap que a aquella persona la van assassinar per exercir, per exemple, d'alcalde a un poble on no hi havia passat res. Són records que no es poden obviar. Quan veus que en realitat el van matar perquè tenia unes terres que limitaven amb les d'un falangista, crec que cal no arxivar-ho. La memòria històrica és present perquè l'únic que som és passat, formem part del passat. Som el que som pel que hem sigut al passat. El present acaba amb l'última t de la paraula present.

Davant la claustrofòbia dels que s'amaguen, dels que s'escapen, com a altres pel·lícules seves, hi col·loca el bosc.

El bosc és un paradigma de la vida. Té una gran fertilitat de fauna i flora. Des d'El bosque animado sé que dins un bosc hi pot passar de tot: des de l'amor fins als carronyaires.