• Imprimir

Entrevista: Ángeles González-Sinde La presidenta de l'Acadèmia del Cine Espanyol ha dirigit 'Una palabra tuya', que s'estrena avui

"Parlo de supervivents; els triomfadors són l'excepció"

Bernat Salvà

Ángeles González-Sinde ahir al matí a Barcelona, on ha presentat 'Una palabra tuya'
JOSEP LOSADA

Ángeles González-Sinde ha trobat temps per dirigir el seu segon llargmetratge de ficció, perquè l'Acadèmia de Cine d'Espanya, que presideix des de finals del 2006, "està plantejada perquè la dirigeixin cineastes en actiu, i em van substituir unes setmanes". Guionista de prestigi (va rebre un Goya el 1997 per La buena estrella), el 2003 va debutar com a directora amb La suerte dormida, que li va valer una segona estatueta de l'entitat que ara presideix. Avui estrena Una palabra tuya, film protagonitzat per dues amigues (les actrius Malena Alterio i Esperanza Pedreño) que treballen d'escombriaires i lluiten per sobreviure en un entorn mancat d'esperança. Es basa en la novel·la homònima d'Elvira Lindo.

Què l'atreu d'aquests personatges perdedors en els temps que vivim de triomfadors i de medalles?

Jo parlo de supervivents. Els triomfadors que guanyen medalles són l'excepció. La major part de la humanitat viu una vida molt centrada en la supervivència: anar a treballar, complir l'horari, comprar... Jo no comparteixo aquesta veneració actual als triomfadors. Surts a la televisió i sembla que has fet una cosa molt important. Al cinema de ficció, sovint es parla de la gent amb un to de "pobrets, que malament els va". Jo crec que s'ha de recuperar el terme mitjà de pel·lícules com L'apartament, de Billy Wilder, protagonitzat per uns oficinistes; o del cinema espanyol, italià o, sobretot, el francès que parlen de gent normal. L'interès d'una pel·lícula no està en la vistositat del que fan els personatges.

Per què hi ha tantes referències religioses a la pel·lícula, començant pel títol i els noms de les protagonistes, Rosario i Milagros?

Sí, és cert, n'hi ha moltes. Ja apareixien a la novel·la, i les he mantingut, perquè m'interessava reflectir la relació dels personatges amb l'espiritualitat.

No hi ha, però, una voluntat moralista a la pel·lícula. Alguns actes dels personatges són deplorables, però vostè no els jutja...

No, però la moral és molt important en la pel·lícula i la novel·la. M'interessen les situacions en què els personatges han de prendre decisions complicades. Milagros [Esperanza Pedreño] amaga un delicte i és evident que no ha actuat bé, però també em sembla interessant l'ambigüitat moral, que un es pugui preguntar quina alternativa li quedava. Aquestes contradiccions em semblen més interessants que el superheroi venjador que té claríssim què és la justícia.

Quins són els principals canvis de la pel·lícula respecte a la novel·la d'Elvira Lindo en què es basa?

Sobretot l'estructura. La novel·la abasta un període més llarg de la vida dels personatges i és més lineal. Jo fragmento la història perquè l'espectador vegi que hi ha coses que no encaixen, i les vagi situant a poc a poc.

El tema social i laboral és present al film, però no li interessa gaire...

No és que no m'interessi, és que no cal subratllar-lo. En aquesta pel·lícula es veu prou bé quin és el complicat món laboral a què s'enfronta la gent jove avui en dia. Tot el cinema és social i, ho vulguis o no, expressa afirmacions sobre la teva societat, sobre el que t'envolta. El treball s'ha desvaloritzat, ha perdut el seu valor social. El marge de maniobra és cada cop més estret, i això potser fa que molta gent jove com els personatges de la pel·lícula adopti una postura passiva, o se situï als marges de la societat i actuï des de posicions més radicals. Tot això és a la novel·la i a la pel·lícula.