• Imprimir

Entrevista: Pere Portabella Estrena un film clau en la seva obra, 'Vampir-Cuadecuc', a remolc de l'èxit d''El silenci abans de Bach'

"En art, tenir pocs mitjans no és cap inconvenient"

Elisabet Cabeza

Els cinemes Verdi recuperen ara un film del cineasta Pere Portabella de l'any 1970
FRANCESC MELCION

El silenci abans de Bach va fer soroll ara fa quasi un any al Festival de Venècia. El seu responsable, Pere Portabella, seu ara distès, amb una energia contagiosa i una agenda tan carregada i polièdrica com el seu perfil, capaç d'abraçar art, política i empresa. L'èxit de crítica i públic de la seva última pel·lícula ha cridat a redescobrir el seu cinema. Als cinemes Verdi, primer ha estat Pont de Varsòvia, i a partir d'avui, Vampir-Cuadecuc, del 1970. Essència de la passió transgressora del cine de Portabella i mirall de com van les coses per casa: al seu dia el règim franquista va denegar el passaport al director per presentar el film a Nova York. Aquí, ha trigat 37 anys a estrenar-se.

Més que un 'making of', 'Vampir-Cuadecuc' és una pel·lícula que corre en paral·lel amb una altra. Com definiria el punt de partida?

Després de Nocturn 29, amb en Joan Brossa vam parlar de treballar d'una manera diferent el guió d'una pel·lícula que ja estigués feta, però era complicat per un tema de drets. Per atzar vaig assabentar-me que un bon amic meu, Jesús Franco, estava a punt de venir a Barcelona a rodar una versió de Dràcula, partint d'una adaptació fidel a la novel·la. Li vaig trucar a Londres per preguntar-li si li feia res que rodés la meva pel·lícula al voltant de la seva, vigilant de mantenir-me fora de camp i rodant durant els descansos, i em va dir que cap problema. Un cop acabada, hi va haver algú que efectivament la va etiquetar de making of, però no en té res... És un film en paral·lel, que treballa les textures i trasllada el gènere de terror de consum cap al fantàstic.

L'art en certa manera és un exercici de vampirisme, no?

Jo vaig vampiritzar una pel·lícula, sí. En els moments estrictes de rodatge teníem una mobilitat limitada, sempre amb un tir de càmera cap als focus que a mi m'anava perfecte per trencar la imatge, anant al límit de la química i la física. Però després tenia tot el fora de camp a la meva disposició.

'Vampir' posa en perspectiva conceptes de modernitat i transgressions posteriors, jugant també amb l'homenatge als clàssics.

Hi ha referències volgudes a Dreyer i a Murnau, però a la vegada hi ha una desconstrucció del mecanisme de representació, que és el que m'interessava explorar. Això i treballar la textura. Tenir pocs mitjans a l'art no és un inconvenient, pots jugar-hi i girar-ho a favor teu. A Vampir-Cuadecuc vaig forçar els límits de la imatge, de la llum, rebentant-la. Sempre he dit que abans de posar en pràctica una idea has de saber amb quins mitjans comptes. La producció és primordial, perquè, si tens una idea genial impossible de realitzar, no vas enlloc. Jo tenia una càmera de 16 mm que m'havien deixat i dues persones disposades a treballar amb mi, a totes. Res més. En algun moment de la pel·lícula, vaig arribar a utilitzar negatiu de so per desmuntar encara més la imatge. En cine, per molt contrast que busquis, sempre hi ha una gamma de grisos; en canvi, aquest suport em permetia acostar-me més al blanc i negre d'un ideograma.

Una de les transgressions que es permet és privar Christopher Lee, El comte Dràcula, de la seva veu imponent. Excepte al final, on el sentim i el veiem reflectit als miralls del seu camerino, i així veiem la imatge que li denega la ficció en el seu paper de vampir.

Tot està molt pensat. Al marge de tenir clara l'estructura, també has de tenir una antena molt fina per aprofitar el que tens davant. Se'm va acudir agafar el personatge de Dràcula desmaquillant-se i deixar que Christopher Lee, com a actor, llegís el final de la novel·la. Aquest moment em permetia retraçar totes les capes, que van de la idea literària publicada a la seva versió cinematogràfica estàndard i, finalment, a la vampirització d'aquesta pel·lícula per una altra amb una mirada absolutament diferent.

I Christopher Lee?

Va ser [riu] el principi d'una gran amistat, com diuen a Casablanca. A Umbracle, vaig tornar a treballar amb ell.

Quina és la seva mirada sobre la pel·lícula amb la perspectiva que li donen els anys?

Junt amb Umbracle, és una de les meves pel·lícules que més m'estimo. És transgressora però també seductora. Tot amb una producció mínima en una època en què el cine estava bastant menys socialitzat que ara. I sóc feliç de poder-la estrenar finalment aquí gràcies al fet que una sala com la Verdi s'ha interessat per recuperar les meves pel·lícules. A fora, des del 1972 està al fons d'art del Museu d'Art Modern de Nova York, el MOMA, i s'ha passat incomptables vegades en museus i universitats dels Estats Units.

Tornarà a rodar?

Sí, estic en un estadi previ de no saber què fer, que és fantàstic, perquè és un món ple de possibilitats. Estic carregant bateries... i preparant també el discurs per a la cerimònia d'investidura com a doctor honoris causa a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).