• Imprimir

S'estrena la versió cinematogràfica del musical 'Mamma mia!', protagonitzada per Meryl Streep i Pierce Brosnan, i amb la mateixa directora i guionista del teatre

La més bonica del ball

Teresa Bruna

Els tres candidats a pares, Stellan Skarsgard, Pierce Brosnan i Colin Firth, amb la seva filla compartida, Sophie, interpretada per l'actriu cantant Amanda Seyfried
HARIS ZAMBARLOUKOS / BSC / PLAYTONE

Mentre la versió teatral s'ha agafat unes vacances (torna el 10 de setembre al BTM), la música dels Abba torna a sonar avui a les pantalles de Catalunya amb l'arribada de la versió cinematogràfica del musical Mamma mia!

És un projecte de Judy Craymer, destacada productora teatral, que va néixer fa uns 10 anys, en el moment en què acabava de veure l'espectacle a Broadway -que ella mateixa havia produït-, inundada per la música i encomanada per l'eufòria d'un públic dempeus. Sabia de què anava perquè ja havia portat la producció de Chess, amb Benny Andersson i Björn Ulvaeus (els nois d'Abba), abans de la dissolució del grup, als anys 80.

Craymer va anar a trobar Phyllida Lloyd, la mateixa que va dirigir la primera producció del musical, per portar la batuta de la pel·lícula i va buscar la complicitat de Gary Goetzman, reconegut productor i soci de Tom Hanks -als 12 minuts de lectura diu que ja estava dret, cantant i ballant-, que intervenen com a productors executius.

Per als papers principals va apostar per Meryl Streep (Donna, la mare), Amanda Seyfried (Sophie, la filla) i Pierce Brosnan, Colin Firth i Stellan Skarsgard (els tres pares). I va agafar les molt dignes secundàries Julie Walters i Christine Baranski (les amigues del grup Les Dynamos) i Dominic Cooper (Sky, el nòvio).

L'argument -el mateix que al teatre- va ser un encàrrec de Craymer a Catherine Johnson quan ja havia convençut els caparruts dels Abba. Li va demanar de cosir els millors èxits del grup suec i fer-ne un argument nou, que no tingués res a veure amb ells.

Així, Mamma mia! és la gran anècdota d'un mogut casament a la preciosa illa de Kalokairi (Grècia), un detall que el cinema pot precisar més que el teatre. Donna, mare soltera, tira endavant tota sola la seva filla fent de casa seva una pensió. Mai li ha confessat qui és el seu pare, però la noia troba un diari de la mare de l'època de la gestació on apunta que "en feia córrer" tres a la vegada i que "la sort" és a parts iguals. Convençuda que el reconeixerà només de veure'l, Sophie convida tots tres candidats al seu casament d'amagat de la mare. Molta energia, força humor, totes les excuses del món per fer lligar les lletres, paisatges meravellosos i happy end són els ingredients d'un muntatge que ha fet seves les paraules d'un crític: "Deixeu que us envaeixi l'alegria".

El control dels ABBA

Tot i que de bon començament Craymer va assegurar als Abba que l'obra no tindria res a veure amb la història del grup ni els faria cap homenatge abans d'hora, ells no veien del tot clar el projecte. A còpia d'insistir, Craymer va sortir-se amb la seva l'any 1995, amb la condició sine qua non que fos una història prou bona i mereixedora dels seus temes, que no quedessin despenjats i que ells ho haurien de confirmar.

Johnson no és cap principiant i, en veure que les cançons dels Abba es podien dividir en les del principi del grup i les del final, va adaptar-les a una història de i per a dues generacions, amb les consegüents il·lusions, segones oportunitats i enamoraments sense fronteres. Als primmirats dels Abba els va agradar tant que la seva felicitat va arrancar a Phillyda Lloyd el famós comentari: "És l'argument que van escriure Benny i Björn sense adonar-se'n". Amb tot, la base del projecte surt de tres dones.

Com era d'esperar, els nois Abba no es van estar de ficar cullerada als guions i a les sessions de gravació dels actors: van portar la mateixa banda que els havia acompanyat quan el grup cantava aquelles cançons. Tot va acabar bé, i Anderson n'està cofoi al límit: "És difícil controlar com sonen els temes en cada un dels teatres on es representa l'obra [160 ciutats, fins ara], en canvi al cinema no hi ha aquest problema. La pel·lícula és molt més representativa de l'esperit del grup", va dir.

Altres avantatges del cinema és que permet acostar-se més als personatges i eixamplar els horitzons. La cançó Dancing qween, que al teatre queda limitada a l'habitació, pot deixar anar les dones fins al port.

Els actors cantants

La gran sorpresa és que no hi ha doblatge en les cançons: tots els actors canten. Alguns, com Meryl Streep i Pierce Brosnan, són una autèntica sorpresa. Brosnan, al principi, estava aterrit: "No havia estat mai tan nerviós, però al final em vaig deixar portar i m'ho vaig passar molt bé". Els altres pares estaven tranquils perquè, excepcionalment, els homes aquí són secundaris: "Ningú no es preocupa del que fem", diuen.

Amanda Seyfried és l'autèntica revelació de l'obra: innocent i trapella, bona veu i experiència coreogràfica. Els aparents figurants són ballarins dirigits pel coreògraf Anthony van Laast. No podia ser menys si han d'envoltar La reina del ball (Dancing qween)!