• Imprimir

Segrestar el diable

Andreu Gomila

El debutant Stewart Hendler ha fet una pel·lícula de por efectiva tot i que de tema massa gastat
AVUI

Hollywood torna a apostar pel cinema de terror, i la cosa no és obra només de Tarantino. Avui s'estrena l'últim producte nord-americà, Hellion. El ángel caído, dirigit per un debutant de 26 anys, Stewart Hendler, i protagonitzat per una cara coneguda de la televisió, Josh Holloway (Max), el Sawyer de Perdidos, que també fa el seu primer paper a la gran pantalla.

La història, la d'un nen amb poders diabòlics, no és tan nova, tot i que el punt de vista és més innovador: tres homes i una dona cometen l'error de segrestar el petit diable, Blake Woodruff (David). Aquí començarà el seu viacrucis.

El film, d'estructura simple, aconsegueix tensar prou l'espectador per provocar-li ensurts. El xiuxiueig del nen convidant tothom que l'envolta a fer el mal, o incitant-los a morir, són prou convincents gràcies al posat de Woodruff, entre la indiferència i la malignitat. El seu seguici, una cort de llops, contribueix a fer més convincent el film. El problema és com de gastat està l'argument, ja que de nens diabòlics, des de Damien a L'exorcista, passant per La llavor del diable, ja se n'han vist molts. Hendler ho sap: "No volia oblidar que hi ha una trajectòria de velles pel·lícules amb nens malvats que la gent sempre recorda, però alhora no volia fer una còpia. La meva havia de ser interessant i diferent". La idea del segrest li ofereix un altre aire al vell argument: els dolents (¿hi ha res pitjor que segrestar un nen?) són castigats pel més dolent de tots.

"Vaig presentar la pel·lícula com un encreuament entre La profecia, punt culminant de les cintes amb un nen diabòlic, i Un pla senzill, que és un gran thriller psicològic, en el qual tot es resumeix en gent que pren decisions horriblement equivocades per les raons correctes", afirma el director.

En l'era dels efectes digitals, cal destacar l'artesania amb què es va gravar Hellion. El ángel caído. Els espectadors veuran molta neu i no s'han de creure que sigui de debò, però tampoc no és un efecte. És paper i fècula de patata. "Volíem tornar al bàsic, fer tot el que fos possible sense efectes i després millorar-ho amb la tecnologia", apunta Hendler. Un bon debut.