• Imprimir

Narcís Comadira, Xavier Albertí, Oriol Genís i Josep M. Miró parlen de 'Pinsans i caderneres', en cartell al Teatre Romea

Un segle de música als baguls

Teresa Bruna

Oriol Genís, J.M. Miró, Narcís Comadira i Xavier Albertí
MARTA PÉREZ

A Catalunya hi ha tres menes de musicals. Els que vénen de Broadway, els que neixen aquí i els que dirigeix Xavier Albertí. L'alt grau de responsabilitat històrica que aquest autor, actor, director, bon pianista i ara també investigador dóna a la música, ha generat un llenguatge de segell inconfusible que hem disfrutat a Crónica sentimental de España, De Manolo a Escobar, El duo de l'africana, Assajant Pitarra i altres. En aquestes obres hi despunta la seva dèria per la divulgació d'una valuosa part del nostre patrimoni musical, adormit anys i panys en baguls naftalinosos de cases particulars. Ara s'hi ha dedicat de ple, un treball exhaustiu, compartit amb Josep Maria Miró -també ajudant de direcció-, que l'ha portat a la creació de Pinsans i caderneres. El text el va encarregar al poeta Narcís Comadira.

Quedem amb Xavier Albertí, Narcís Comadira, Josep Maria Miró i Oriol Genís, un dels intèrprets, per a una entrevista. Els veig tan entusiasmats amb l'espectacle que optem per no preguntar res. Els deixem que facin la seva interessant tertúlia literària i musical!

Els orígens

Narcís Comadira. L'he escrit per a l'Albertí, ell m'ho va demanar. Sol, no hauria fet res, no tinc imaginació.

Xavier Albertí. Quina barra!

N.C. Ell me la va punxar! En Xavier volia fer un espectacle per posar en circulació el patrimoni musical català que està enterrat, oblidat i menyspreat. Un dia estàvem dinant al Golfo di Napoli. Ni ell ni jo sabíem què volíem fer, però buscàvem un títol. I mentre ens menjàvem -bé, els vam deixar- uns musclos que cantaven una mica, ens va sortir "pinsans i caderneres". I quan en Xavier va dir que volia una conferència, vaig veure la solució: una coral celebrarà el centenari i el nom d'aquesta coral serà Pinsans i caderneres. La frase surt d'un vers de L'emigrant, de Verdaguer.

Josep Maria Miró. Quan va sortir el projecte en Xavier tenia una bibliografia bàsica per començar a buscar. Vam anar a la Biblioteca de Catalunya i també ens vam posar en contacte amb familiars d'alguns compositors. Vam buscar materials diversos, alguns que ja sabíem que existien i d'altres dels quals no en teníem coneixement. De cop i volta trobàvem un cuplet que anava a favor de l'espectacle i l'agafàvem. Hem vist materials que potser fa 80 anys que no es tocaven!

N.C. En Josep Maria s'ha passat mesos respirant la pols d'arxius! Quan trobava una cosa que li feia gràcia, ho passava a en Xavier. Ell ho triava una mica i em passava (moltes!) fotocòpies de cuplets i cançons. I encara em van passar tres o quatre totxos per estudiar el wagnerisme a Barcelona, la història de la música catalana, Lluís Millet... Perquè la idea era parlar des de Clavé a Mompou. Quan trobava una cosa que m'anava bé per a la idea, m'ho apuntava.

L'argument

N.C. Se'm va acudir posar un poeta, en Narcís Cordalira (Oriol Genís), un alter ego una mica cursi, en un text irònic i sarcàstic. Me'l vaig inventar per poder-me permetre certes llibertats que amb el meu nom no m'hauria permès, certs trets estilístics, catalanescos... Es tractava de fer un personatge tronat, poeta nacional de Catalunya, Creu Sant Jordi... I no té el Premi d'Honor de les Plomes Catalanes perquè no existeix!

Oriol Genís. Després d'aquesta obra segur que el creen!

N.C. També hi ha un florista (l'Albertí!). I el que fa de secretari i home de tot de la coral (Xavier Pujolràs), que és papissot i una mica particular. Té una relació intensa amb la presidenta de la coral (Titon Frauca).

X.A. Que li abaixa els calçotets de tant en tant!

N.C. I li fa pessigades al cul. Hi ha una certa activitat, el baríton va contra el tenor...

O.G. I les manies dels cantants, de la soprano... I el poeta té mania als músics i es fot amb el pianista.

X.A. És el centenari d'una coral de Riudejoncs de les Arenes, un poble que deu tenir uns 2.000 habitants que tenen la qualitat vocal una mica tronadeta i on, per tant, es coneix tothom. I al darrere hi ha tots els tics dels sopars de Nadal i reunions familiars.

N.C. Però cap coral d'un poble d'aquests tipus tindria cantants de la qualitat dels que surten a l'obra. És a dir, que fem ironia del que és tronat però en bo!

L'escenografia

X.A. Volíem una sala com aquestes petites sales d'institucions que serveixen per fer commemoracions i que a Barcelona n'han quedat poques, com ara la sala de concerts del Liceu. No l'hem reproduït fidelment, però el que la coneix, la reconeix. És una d'aquestes sales on un dia fan el concert d'Alícia de Larrocha i l'endemà el de les nenes que fan segon de piano i conviden les tietes. De les que s'hi entra per una porteta marginal i es pugen molts pisos.

El musical

N.C. És una història breu i verídica de la música catalana del 1850 al 1950. O.G. Jo canto un cuplet fantàstic: El pintor cubista, d'en Viladomat, el mateix dels Elàstics blaus... Parla d'una senyora que s'enamora del pintor perquè fa colors i formes diferents i estranyes. Hi ha una referència musical a La Bohème, de Puccini. Vol dir que aquests compositors tenien una formació i l'anaven donant al públic en petites dosis. És una de les coses fantàstiques d'aquests cuplets.

X.A. A l'obra hi apareixen unes 37 cançons, però n'hem arribat a llegir set o vuit mil per triar-les. Hi ha un material brutal!

La investigació

X.A. Rieu-vos del que va produir Berlín a l'època de Wagner! Hi ha molts compositors dels que no en sabem res. Però dels que en sabem alguna cosa, per exemple del Maestro Padilla, que va fer el Valencia per a la Raquel Meller, sabem també que va tenir un estudi al carrer Nou per on van passar la majoria de senyoretes que volien fer de cupletistes. Hi anaven perquè els ensenyés una mica de castanyoles i a remenar els malucs amb una certa gràcia. A Lloret en deien les titarrites, perquè cantaven al costat del guitarrista, el titarrita. Era un eufemisme per anomenar les prostitutes. Durant una època, les cupletistes i prostitutes anaven juntes i tenen un material preciós per treballar.

J.M.M. En vam trobar amb lectures súperactuals, com Les noies de l'Estatut, que ens van fer molta gràcia. Semblen escrits d'ara.

N.C. I són dels anys 30! Allò de la sequera i de l'aigua... Quan ho vaig sentir vaig pensar: "Hi han posat una botifarra actual, i no!"

X.A. "Diuen que a l'Ajuntament, diuen que a la Casa Gran, diuen que al Saló de Cent, molts escàndols hi ha hagut. Uns volen portar aigua, altres no la volen dur. Ja posen les canyeries: ciutadans cal obrir l'ull". Hi ha una quantitat de filles, vídues, nebodes, tietes, besnétes que tenen coses però que no saben què tenen ni a qui donar-ho. La SGAE té el seu arxiu de sarsuela i revista musical catalana, des de Clavé fins a la República, però alguns d'aquests exemplars no els havia tocat ningú 100 anys abans que hi passéssim nosaltres. El problema és que no està en ordre i sense documentació és difícil que la difusió es produeixi. Cal un centre de documentació i difusió del Paral·lel. Hi ha cuplets que tal o tal cantant va guardar al seu calaix i que s'han venut als Encants tantes vegades que ja no sabem si la pàgina 1 i la 4 són del mateix cuplet. Cal conservar un patrimoni que segurament és un dels més importants que hi ha al món de música popular de l'època.

Tenim complexos!

N.C. Crec que a Catalunya hi ha una mena de provincianisme i de complex d'inferioritat. Hi ha gent que pensa que el català està bé però per a nosaltres, per cantar a casa havent dinat el dia de Nadal. I això passa també en la literatura.

O.G. En Pedrell i tota aquesta gent volen una música nacional catalana imitant la wagneriana, i fracassa perquè la Primera Guerra Mundial fa que els alemanys perdin també la Segona i el miratge alemany perd força. Llavors els catalans compositors beuen de les fonts franceses i la gran retòrica wagneriana queda reduïda a una música afrancesada, molt més petita i intimista. I amb el franquisme sorgeix un emmirallament cap a la música criolla que fa que compositors com Montsalvatge i Comelles, per no agafar el castellà de Castella, agafen el d'Amèrica del Sud i es fan una sèrie de cançonetes, tangos i havaneres que, segons el punt de vista del Cordalira, desmereix el que hauria pogut ser la cultura catalana. És a dir: el gran somni català s'esvaeix i queda la música de rajolí petit.

X.A. Jo he fet una aproximació al que havia sigut l'evolució natural dels músics de cafè del segle XIX, que tenien una orquestrina o un piano o un petit grup de cordes. Moltes músiques van néixer al passeig de Gràcia i es tocaven arreu d'Europa. I en Garcia Robles, un compositor de qui ningú no en sap res, té una quantitat de música de saló que no té res a envejar als Strauss o els Offenbachs!