• Imprimir

Entrevista: Carlota Subirós Dirigeix 'Alícia, un viatge al país de les meravelles', que s'estrena dijous al Lliure

"Al llarg de la vida es creix moltes vegades"

Teresa Bruna

Carlota Subirós, a més de ser una directora brillant, forma part de l'equip de direcció artística del Lliure
MARTA PÉREZ

Alícia al país de les meravelles ha estat un dels contes més enigmàtics i fascinants que s'han escrit mai. La majoria dels adults que el van llegir durant la seva infància tenen aquells dibuixos barrocs gravats al cap, poden visualitzar el túnel cap a l'infinit o guarden la imatge d'un conill amb un rellotge. Els que ja de grans l'han rellegit, han pogut descobrir més d'un Lewis Carroll, amb segones i terceres lectures i jocs matemàtics. Carlota Subirós, una de les joves directores més interessants de casa nostra, el va llegir de nena i la va colpir. I ha volgut portar el seu record a escena sense la relectura. Només amb la força de l'Alícia i l'experiència del seu propi creixement.

Expliques l'Alícia de quan eres nena?

En parteixo. Em vaig dir: "Vull fer l'Alícia sense haver-la rellegit". Era tal la força de les imatges que se m'havien quedat dins des de petita que em van semblar un bon punt de partida per explicar la passió, com quan expliques una tragèdia grega, que és una passió molt simbòlica, molt pura. Després, evidentment, la vaig rellegir.

Dius que és un viatge de creixement...

L'Alícia proposa una manera de mirar el món: endinsar-te en el desconegut amb por però amb curiositat. Per a mi és el creixement i l'he volgut agafar com un viatge que comença al final de la infància, als 7 anys, amb tot el que té de bo i de dolent créixer.

Però l'actriu és gran!

La meva lectura és que aquest procés es viu moltes vegades al llarg de la vida. És un viatge de transformació, d'anar passant per situacions insòlites on tot se li qüestiona, la idea del l'home, de la dona, del temps, de si ets gran, de si ets petita, o ets un animal o una persona, de si l'espai és gran o si t'asfixia... Aquest creixement t'ho va posant tot en dubte fins que descobreixes que, com mes gran et fas, menys entens el món.

És una història per a una generació?

No, ja té un segle i mig! Va néixer d'un professor molt rígid que tenia un món personal molt lliure i desenfrenat que va plasmar en la seva relació amb les nenes. En les 98.000 cartes documentades que va escriure hi va deixar jocs, artefactes, invents... L'obra s'ha convertit en un pou de referents per a la nostra cultura.

D'imaginació, en tenia...

Era una persona molt imaginativa, aquesta era la seva cara oculta. És com un espectacle de mitologia contemporània en el sentit que totes les vivències es converteixen en símbols d'experiència de creixement.

No deu ser fàcil portar-ho al teatre!

No! Em vaig adonar que treballar sobre l'Alícia era caure en un pou que no parava d'obrir portes i més portes: com ens relacionem amb els nens, com els volem domesticar... És la primera vegada que faig un text tan abstracte, que no parava d'obrir possibilitats. Però jo volia portar la història de l'Alícia al teatre. De gran reconeixes altres imatges perquè vas desenvolupant un altre procés. Com reproduir aquestes imatges ha estat el gran repte perquè tenen molta força. La idea de caure pel pou és tan forta, tan pura, que qualsevol traducció escènica et sembla poca cosa.

Podrien veure l'obra els petits?

Igual que el llibre, pot tenir diverses lectures. Hi ha l'aparició puntual de tres nenes i una d'elles va venir a veure un assaig i va quedar encantada. Per a mi va ser un regal. De vegades reduïm massa les idees per als petits, cal recordar que va néixer com un conte explicat a una nena. Però no la vaig pensar per al públic infantil.

Com heu treballat els animals?

Hem volgut trobar l'essència de cada animal sense il·lustrar l'exterior. L'obra ha estat molt versionada i és un gran repte lluitar contra aquests referents que el públic té gravats, les imatges barroques. Em vaig plantejar que havíem d'anar a un altre lloc, treballar el joc de l'actor, que jugui a ser gat, conill, veure com es pot fer. Trobar un animal dins d'una persona i trobar una nena dins d'una noia ha estat un treball actoral meravellós.

Com tractes la figura de Carroll?

No la tracto. Per això ho fem conjuntament amb Ludovicus Carolus, una lectura que l'Alícia Gorina ha dirigit i n'ha fet una dramatúrgia, centrant-se en Lewis Carroll.

Però si diu que el fa en Lluís Soler...

Hi surt, però sense entrar en la complexitat del seu retrat. Únicament vaig voler deixar-lo inclòs dins del seu mateix somni, com a somiador, com a creador. Hi ha moments que veig que tots els personatges són lectures del mateix Carroll, que ell s'ho munta per relacionar-se amb la nena. És un personatge fascinant, tan complex i tan ric, que no podia entrar en tota la seva riquesa i totes les seves contradiccions en aquesta obra. Això ja mereixeria un altre espectacle.