• Imprimir

Toni Casares adapta la novel·la de Robert Walser 'Jakob von Gunten' a 'Aquí s'aprèn poca cosa', un text visionari d'un autor essencial que arriba demà a la Sala Beckett

En la direcció oposada

Andreu Gomila

Els estudiants de l'Institut Benjamenta aprenent a netejar taules a l'espai que han dissenyat Eugenio Swarcer i Paula Bosch
DAVID RUANO

Toni Casares feia 20 anys que tenia dins el cap la novel·la de Robert Walser Jakob von Gunten (Quaderns Crema) i ara, tot coincidint amb el 20è aniversari de la Sala Beckett, ha decidit portar-la a escena. La data no és cap casualitat, ja que l'espai que aleshores dirigia José Sanchis Sinisterra va estrenar-se amb una dramatúrgia de Bartleby l'escrivent, de Hermann Melville, una novel·la cabdal del segle XIX que seria coneguda per la famosa frase del seu protagonista "preferiria no fer-ho". Jakob von Gunten, com Bartleby, és un noi amb una actitud passiva davant la vida, i ell, de família aristocràtica al Berlín de primers del segle XX, decideix emprendre el camí contrari al previst i es matricula en una escola, l'Institut Benjamenta, per a criats. L'obra s'estrena aquest dijous a Barcelona després d'haver passat el cap de setmana per Temporada Alta.

"Tant Bartleby com Jakob -ens diu Casares- són dos personatges que renuncien als valors de la cultura occidental. Bartleby renuncia a l'acció, es nega a fer res. I Jakob renuncia als privilegis de la seva condició social. Treballant la novel·la i aprofundint-hi, m'he adonat que en el fons Jakob acaba renunciant. És un noi molt jove i té un punt d'immaduresa. Entra a l'Institut Benjamenta perquè topa amb un món que no entén, on s'ofega, i vol aprendre a fer de criat per intentar comprendre'l, aquest món, per entrar-hi per un altre costat". Jaume Ulled és aquí Jakob von Gunten; el seu mestre, el Sr. Benjamenta, és Quimet Pla, i la seva germana, la Sra. Benjamenta, és Alícia Pérez. Aquest triangle essencial s'amplia amb els companys de Jakob: Pep Ambrós, Guillem Motos, Omar Sanchis, Pau Viñals i Albert Viñas.

Casares deixa clar que, tot i el jove planter del repartiment, no es tracta d'Els nois d'història, l'obra d'Alan Bennett amb què Josep Maria Pou va obrir el Teatre Goya. "Als actors els ha costat no caure ni en el paper de nens ni en el de bojos o tontos. És una tipologia de persones molt especial. Són gent adulta a qui el Benjamenta ajuda a tenir un món interior prou ric per poder-se aïllar. Això fa que els alumnes siguin més adults del que d'entrada ens pensàvem".

El director ha tingut sempre ben clar que Aquí s'aprèn poca cosa, tot i estar ambientada en un centre escolar, no és una peça que parli d'un institut. Ni El florido pensil ni Els nois d'història. "En el fons, la novel·la és una metàfora. És un drama moral més que res més i, per tant, ens hem de moure en aquest terreny metafòric. De fet, l'Institut Benjamenta és un refugi".

Llegint la novel·la, publicada el 1908, sorprèn l'actualitat dels temes tractats per aquest visionari que va ser el suís Robert Walser, un precedent de Hermann Hesse, "el primer hippie", segons Casares. S'avança als expressionistes i encara més als existencialistes. La seva diagnosi sobre el progrés, Europa o el món de l'art són brutals. "El referent amb l'actualitat es troba en la crítica als valors de la competitivitat, de l'èxit, del triomf, com a valors positius. En aquest món, qui no juga amb aquests conceptes no hi troba el seu lloc, es converteix en un marginat... Jakob es fixa en els llocs baixos, en les coses petites, en el que és inútil, és un argument que potser té ara més validesa que quan Walser va escriure la novel·la", diu el director.

L'Alemanya nazi

També, en certa manera, segons Casares, preveu el que passarà a Alemanya dues dècades més tard, amb l'adveniment del nazisme. "Amb aquests nanos que estan preparats per obeir, per no desitjar..., Benjamenta prepara nois disposats a obeir el que sigui. La gràcia és veure com el Benjamenta, que està formant aquests monstres, ho està fent com a única resposta possible a un món en decadència i se salva gràcies a la trobada amb Jakob. Si no s'haguessin trobat, Jakob, per la via més rebel, hauria acabat marginat. I Benjamenta, el mateix, hauria acabat amb una actitud autoritària. Hi ha un personatge, Kraus, que el veus clarament que se'n va directe a les SS. Renunciar a l'acció també és renunciar a voler canviar aquest món. La novel·la té un punt de lucidesa brutal".

Casares ha hagut de reescriure parcialment l'obra per fer-la entrar dins el teatre. Per això, per exemple, elimina les trobades de Jakob amb el seu germà artista, Johann, que ens serveixen per copsar la visió del protagonista sobre el món de l'art, que passa de la veneració al desencís. El director, per no treure l'acció de l'Institut Benjamenta, fa que les reunions siguin només referencials. Un aspecte, però, que ha potenciat és el caràcter oníric del text, el seu nivell metafòric. "El que Benjamenta ensenya als seus alumnes -indica el director- és a construir-se bombolles. La novel·la és plena de metàfores i aquesta referència constant a les habitacions interiors ens porta a la vida interior, al fet que cal tenir-ne una de prou poderosa i rica per aïllar-te de l'absurd del món".