• Imprimir

Entrevista: Carlota Subirós La directora s'endinsa en el món de l'autora de 'Mirall trencat' a 'Rodoreda. Un retrat imaginari', que s'estrena demà al Mercat de les Flors

"M'agrada Rodoreda perquè és una persona de debò"

Andreu Gomila

Carlota Subirós a casa dels seus avis, on ha assajat l'obra
FRANCESC MELCION

Carlota Subirós s'ha endinsat en el món de Mercè Rodoreda i ha construït una cambra pròpia amb fragments de la seva obra i de la vida de la gran novel·lista catalana. L'espectacle es diu Rodoreda. Un retrat imaginari, i s'estrena demà al Mercat de les Flors.

En el conte que has emprat per a la teva obra, Paràlisi, Rodoreda cita el mite d'Ulisses en referir-se al seu exili. Has partit d'aquí?

La vida i l'obra de Rodoreda estan molt condicionades per l'experiència de l'exili i d'un cert desarrelament. Va ser extreta d'aquest univers mític i mitificat per ella de la infantesa i del jardí i de la torre de Sant Gervasi i de l'avi. I després també d'aquest altre moment esplendorós que viu a la Barcelona republicana, quan comença a eclosionar aquesta dona que té unes ganes terribles de viure i d'escriure. Aquestes dues coses són brutalment estroncades per la guerra.

El personatge de Rodoreda és molt atractiu. ¿Taca la teva obra?

He buscat un espai entre la seva vida i la seva escriptura. Al muntatge que hem fet amb prou feines hi apareixen textos de Rodoreda -només hi ha citat el conte Paràlisi-, i tampoc no hi apareix l'explicació de la seva vida. I això que vaig tenir moltes ganes de fer totes dues coses en un moment donat... Hannah Arendt parla de la història petita i de la història gran, com la història petita respira i trasllueix la història gran que es va viure a Europa al llarg del segle XX. I Rodoreda ho viu tot: la República, la Guerra Civil, la II Guerra Mundial, ser a Ginebra en plena Guerra Freda...

Rodoreda ens explica la història petita.

Sí. I La plaça del Diamant és emblemàtica per tot això. L'he rellegida ara i m'ha semblat impressionant després d'haver-la llegida per primer cop al batxillerat. M'havia quedat aquella idea convencional que es té d'aquesta novel·la i de l'escriptura de Rodoreda, edulcorada en molts sentits.

Tu ets una directora jove que segurament haurà hagut d'enfrontar-se a tots els tòpics que hi ha al voltant de la figura de l'autora.

Tinc la sensació que hi ha dos estereotips al voltant de Rodoreda. L'un, molt domesticat, d'una àvia encantadora. I l'altre, el negatiu, que és el d'una dona tremenda, de caràcter indomable, devoradora d'homes.

Això darrer ha pesat més que la seva obra?

Se l'ha estigmatitzada molt per això. Hi ha aquesta dificultat d'acceptar-la com era. I jo no ho sé, com era. Però el que em resulta evident és que era una escriptora boníssima, que no va tenir por de viure a la seva manera tot i que això li va reportar molta amargor i molta solitud. No la mitifico gens, i per això m'agrada, perquè és una persona de debò, amb les seves contradiccions, formada a si mateixa. Veig molta veritat en la seva vocació.

Hi ha una frase molt definidora a Paràlisi: "Les flors sóc jo".

És una frase meravellosa que hem mantingut en l'espectacle. Al muntatge tot el que es diu són paraules de la Rodoreda, però amb prou feines hi ha textos d'ella. I no hi posem flors. La Rodoreda, segons li he llegit a Joaquim Molas, tenia dues passions: l'escriptura i les flors. L'escriptura és amb el que hem treballat, és el que m'ha fascinat, i hem deixat que sorgís tot un món d'imatges i d'emocions. En canvi, les flors són com el desig, el somni.

Les flors són el contrapunt a la duresa de la seva obra?

És molt negra. Si és tan bona artista, tan bona escriptora, és perquè busca la negror de la bellesa i la bellesa de la negror. I les seves flors són molt negres i lluminoses.

Al conte, també diu: "Com explicaré l'angoixa? I aquestes ganes de xisclar".

Moltes biografies diuen que la conclusió de la seva vida va ser aquesta angoixa, aquesta amargor. Jo penso que hi són, però també va escriure, i va aconseguir a través de l'escriptura redimir moltes coses. En una entrevista cita Rilke, que deia que escriure és estar sol. Em ve al cap un altre vers de Rilke, molt famós: "Sobreposar-se ho és tot". I crec que la vida de la Rodoreda està molta marcada per això. Alhora era una persona amb un gran sentit de l'humor: les seves cartes tenen una vitalitat, una força, i una mala llet. No era una heroïna; era una dona valenta.

La Sonata a Kreutzer, de Beethoven, també és un element important del conte.

És un dels elements amb què hem treballat. Hem volgut fer un espai sonor amb sensibilitat d'avui. He volgut posar Rodoreda avui, amb cap vocació historicista, ni nostàlgica, no mirant enrere, sinó mirant endavant.

T'has implicat molt en aquest muntatge?

Sempre m'hi implico molt, en els meus projectes. Però feia molt de temps que no m'enfrontava a un espectacle de creació en tots els sentits. És una cosa que havia fet amb el Joan Oliver [Ària del diumenge, 1999]. Ha sigut molt bonic trobar tot aquest material. I m'agrada molt treballar a partir d'experiències reals i viscudes, i buscar en vides de persones, en la nostra memòria i la nostra literatura.

I has assajat a casa dels avis.

És com una mena de bucle. La seva obra té sempre aquestes ressonàncies. Una vida sempre és única i excepcional, però alhora és comuna a les altres; fem coses que es van repetint amb el temps. I aquest espectacle parla una mica d'això: quan mires algú que va néixer fa cent anys i t'impressiona tot el que ha fet, per les coses excepcionals i per les coses comunes. Exploto aquest diàleg. Sé que tinc un material enorme entre les mans i l'espectacle és la punta de l'iceberg. Són quatre trossos d'un mirall trencat el que ensenyem.

Els directors d'escena esteu poc interessats en la literatura catalana.

En el teatre ens passa que tenim un prejudici molt fort respecte a la nostra pròpia autoria. Diria fins i tot que aquest prejudici és molt més ampli. Hi ha una barreja entre estupendisme i nacionalisme. Una part de la nostra cultura està molt inflada i una altra part, per reacció, té molts prejudicis respecte a la nostra literatura.

En el muntatge també fas d'actriu. És el primer cop?

Sí. I està generant expectatives [riu]. El que faig és una cosa molt tranquil·la, molt petita dins de l'espectacle. Sóc la persona que es posa a llegir Rodoreda i a partir d'aquí es projecten moltes imatges de la seva escriptura que interpreta l'Alba Pujol, que és una actriu molt jove i molt bona. Era una mica la meva idea: fer que l'àvia Rodoreda, que és la imatge que tenim tots d'ella, la interpreti una noia jove, una dona d'avui.