• Imprimir

Bruce Springsteen repassa al llarg de tres hores els seus grans èxits en un estadi ple amb 75.000 persones

Deliri general al Camp Nou

J.M.Hernández Ripoll

El Boss va mostrar la seva millor cara, plena d'energia, al Camp Nou
JORDI SOTERAS

La puntualitat no és un dels forts del rock'n'roll. Passaven vint minuts de les deu de la nit quan Bruce Springsteen i la E Street Band apareixien a l'escenari i feien pujar uns quants graus la terrible xafogor ambiental a ritme de No surrender. Amb un Camp Nou ple de gom a gom, el Boss va sortir pletòric, com si se sentís a casa seva, envoltat de 75.000 col·legues que li van donar la benvinguda amb una tancada i merescuda ovació.

Parlant català, com sempre, i advertint que seria "una nit magnífica", Bruce Springsteen ja va sortir amb la camisa arremangada, disposat a posar-se mans a l'obra, a entregar-se al màxim, a anar per feina. I així ho va fer, agafant embranzida a base de rock, amb Radio nowhere i Out in the street, amb la qual va rebre el primer bany de masses baixant a la tarima més pròxima del personal, a tocar dels afortunats de les primeres fileres, que alçaven els braços amb la intenció de tocar l'ídol. Cedint el protagonisme a la banda perquè oferissin solos de guitarra o saxo, seguint els implacables batecs de la bateria, el músic nord-americà va posar la directa per no donar treva a unes graderies en què la gent es va mantenir de peu constantment, com si l'entrada pagada no donés dret a seient.

Així és el Boss. Repartint energia, encomanant aquest vertigen amb un rock que et posa l'estómac en un puny. Sense respir, de seguida atacava els primers compassos de Promise land i es penjava la guitarra a les espatlles per treure l'harmònica per primera vegada.

'Summertime blues'

Cantant contínuament amb el suport del públic, Bruce Springsteen va continuar amb Hungry heart per després marcar-se el detall de baixar una altra vegada a prop dels seus fans per anar recollint cartells amb peticions de cançons, fulls i trossos de cartró escrits a mà pels fans més entregats, gent que havia fet prop de 24 hores de cua per ser els primers a entrar i obtenir el millor lloc de tots, aquell que, si estires la mà, pots tocar-li les botes al mite.

Però abans de repassar les peticions, va haver-hi temps per versionar Summertime blues, l'estàndard d'Eddie Cochran i Jerry Capehart, que ja té mig segle de vida. De nou un missatge al públic, per obrir la tanda de les lentes. La primera, Brillant desguise, interpretada a cau d'orella de la seva dona, Patty Scialfa. I, després, The river. El deliri estava servit. I les 75.000 goles es van afegir a la cantata per celebrar la litúrgia rock. Una master class oferta per un dels catedràtics més grans de tots els temps que ha donat la música popular.

Peticions admeses

Arribava aleshores el moment de fer realitat les demandes. Un cartell agafat a l'atzar i... Janey, don't you lose heart. Aplaudiments i, comptant fins a quatre per portar el compàs, el Boss va fer realitat el desig del seu seguidor o seguidora. Segona petició: Waitin' on a sunny day. I, una altra vegada, el Camp Nou va esclatar. Es diria que fins i tot el mateix Boss es va sorprendre de com la cantava la gent. Semblava una sola veu. Una sensació que es tornaria a repetir uns minuts més tard amb Because the night. Poques vegades es viu aquesta sensació de sentir com el públic li roba el protagonisme a un artista que, sempre, sempre, es mostra generós amb el seu públic.

El solo de guitarra ofert a Because the night va ser per guardar-lo en el museu dels millors moments del rock. Girant com un boig sobre el seu propi eix, Bruce Springsteen es va mostrar pletòric, absolutament brutal traient espurnes de l'instrument. Encabat, i tornant a utilitzar un català més que acceptable, el Boss va fer cinc cèntims de l'actualitat política als Estats Units per presentar el següent tema: Livin' in the future.

"Hem de lluitar"

"Parla del futur, però és el present", va assegurar, per continuar dient: "Hem viscut un recés en les llibertats civils i hem de lluitar", va afegir, sempre disposat a tirar endavant. L'ovació que va rebre no es pot resumir en paraules. Calia ser allà i escoltar-la per fer-se una idea de com la gent reconeix un nord-americà fent un exercici d'autocrítica.

Però la nit continuava. I ho va fer amb Mary's place. Un altre dels grans himnes del Bruce. Un home que sap com emocionar contínuament el personal. La seva estratègia escènica segueix les pautes d'un in crescendo continu, un esclat de rock i força. Entrega total, uns arranjaments potents, oferts per una banda que sona absolutament compacta. Aquesta és la gran proposta del Boss, i per això és el Boss. Rock sense complexes, amb un component d'alt voltatge testosterònic que ell remarca amb els seus texans ajustats. Una petita barbeta sota el llavi inferior, i una actitud d'obrer del rock, d'obrer que puja a la bastida per donar tot allò que sap.

Bandera catalana

La bastida, esclar, era l'escenari, una magnífica construcció coronada per dues banderes, una a cada banda, la nord-americana i la catalana, i també per dues pantalles de vídeo que facilitaven la visió d'aquells que omplien la tercera graderia del Camp Nou. Crits de Bruce, Bruce, Bruce i oe-oe-oe, a l'hora de tancar aquesta edició, per enfilar la recta final d'un concert que milers de persones no voldrien que s'acabés mai. Des d'aquell concert del Palau d'Esports del 21 d'abril del 1981, el millor de la seva carrera, segons els crítics nord-americans, el Boss sap que Barcelona és la plaça, el lloc on acabar gires com l'europea, la de presentació del seu últim disc, Magic, i que aquí hi ha de venir el millor que té per oferir. Ahir a la nit no va ser cap excepció, i el públic li va correspondre amb el deliri que es mereix una estrella del rock sensible i brillant, carregada d'una força sublim.