• Imprimir

Jiri Menzel estrena 'Yo serví al rey de Inglaterra', adaptació de la novel·la de Bohumil Hrabal que retrata la Txecoslovàquia del segle XX a través de la vida d'un cambrer

L'ànima txeca en safata

Bernat Salvà

Jan Díte (l'actor Ivan Barnev) s'adapta sense problemes als canvis dels temps: amb la invasió nazi, l'hotel luxós on treballa esdevé un centre experimental de reproducció de la raça ària
WANDA FILMS

"La meva sort ha sigut tenir mala sort", afirma Jan Díte, un petit (en sentit literal) i humil cambrer de la Txecoslovàquia d'entreguerres. Dotat d'un bon sentit de l'observació i una gran capacitat d'aprenentatge, Jan Díte aspira a "tenir un hotel i ser milionari". Els seus plans van prenent forma a poc a poc, esglaó a esglaó, però no compta amb dos capítols de la història en majúscula que alteraran el seu camí: la invasió nazi dels Sudets i el comunisme.

Vell amic de Bohumil Hrabal (1914-1997), Jiri Menzel ha portat a la pantalla gran Jo he servit el rei d'Anglaterra (editat en català per Destino). Avui arriba als cinemes catalans, un any i mig després de guanyar el premi de la crítica a la Berlinale. Menzel va saltar a la fama el 1966 amb l'adaptació d'una altra coneguda novel·la de Hrabal, Trens rigorosament vigilats, que es va emportar l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa. També ha versionat altres obres de l'autor i es pot considerar com el seu adaptador oficial, tot i que aquesta paraula no agradaria gens a dos intel·lectuals i artistes que van patir la censura del règim comunista de l'antiga Txecoslovàquia, sobretot després de la Primavera de Praga, la invasió de les tropes del Pacte de Varsòvia del 1968: la publicació de les obres de Hrabal es va prohibir i Skrivánci na niti (Aloses en un fil), film del 1969 dirigit per Jiri Menzel i basat en una altra obra de l'escriptor, va estar prohibida durant 21 anys. El 1990 finalment va poder exhibir-se fora del país i va guanyar l'Ós d'Or de la Berlinale.

La veu de l'autor

Un dels grans reptes de traslladar una obra literària al cinema és saber trobar la veu de l'autor. "No volia portar a la gran pantalla una mera il·lustració en color de les narracions de Bohumil Hrabal", escriu Menzel en un text de presentació del film. "Més aviat he intentat expressar i conservar, tan bé com he sabut fer-ho, l'essència del seu estil narratiu, i interpretar la seva veu a través del llenguatge del cinema".

En el cas de Jo he servit el rei d'Anglaterra no és un repte fàcil. La prosa "sempre plena de vitalitat i inspiració" de Hrabal pren forma en aquesta novel·la a través del relat en primera persona del cambrer protagonista. La ironia, la curiositat i el sentit pràctic amb què aborda la vida; les situacions excèntriques de què és testimoni o protagonista, i la peculiaritat de les seves reflexions donen un to únic al relat que el fa molt difícil de traslladar a la pantalla. Segons el cineasta, "ofereix una visió del món modern i una part de la història del segle XX, reflectits en la vida d'un home". Però Jiri Menzel se'n surt prou bé: construeix una comèdia amb apunts dramàtics que, com l'obra de Hrabal, va molt més enllà del divertiment superficial per explorar l'ànima d'un poble centreeuropeu sotmès als daltabaixos d'un segle convuls.

Heroi dubtós

Una de les peculiaritats de llibre i pel·lícula és agafar com a protagonista un personatge de moralitat dubtosa. Lluny de rebel·lar-se davant la ocupació nazi, s'enamora d'una soldat del Tercer Reich que creu fermament en el nazisme, mentre altres persones es juguen la pell abans d'aixecar el braç i fer la salutació nazi. Qualsevol narració convencional hauria pres com a protagonista l'autor de la frase que li dóna títol. Servir el rei d'Anglaterra era, probablement, el màxim a què podia aspirar un cambrer de l'època, i és pronunciada pel maître d'un dels luxosos hotels on treballa el protagonista. Ell seria un candidat molt més adient com a protagonista i narrador dels fets. Però Bohumil Hrabal, que amb aquest i molts altres llibres es va inspirar en experiències autobiogràfiques, és qualsevol cosa excepte un escriptor convencional.

La pel·lícula arrenca amb el protagonista sortint de la presó, on ha passat 15 anys, condemnat pels comunistes. Un cop fora, evoca en llargs flashbacks la seva trajectòria vital. "El sentit de l'humor de Hrabal i la seva forma de narrar episodis de la vida d'un aprenent ambiciós oferien infinitat de moments divertits -escriu el cineasta sobre la pel·lícula-. No obstant això, no hauria sigut una obra de Hrabal sense un judici sobre el caràcter txec". El millor que es pot dir de la pel·lícula és que també ha sabut captar aquest judici a través de les imatges.