• Imprimir

Entrevista: Park Chan-wook El director d''Oldboy' estrena divendres 'Soy un cyborg', film premiat a Sitges

"Un món sense violència no és real"

Bernat Salvà

Park Chan-wook canvia a un registre més còmic i amable
M. ÀNGELS TORRES

Amb Oldboy, el cineasta coreà Park Chan-wook (Seül, 1963) va sacsejar estómacs i consciències, i va demostrar una vegada més que l'Extrem Orient és un dels grans focus de renovació del cinema. Demà passat estrena a Catalunya una pel·lícula ben diferent, Soy un cyborg, protagonitzada per una noia convençuda que és un androide i que només vol alimentar-se de piles i bateries elèctriques. Presentada al passat Festival de Sitges, on va guanyar el premi al millor guió, la pel·lícula suposa un canvi radical en l'estil i els temes més freqüents del cineasta, encapçalats per la violència i la venjança.

Quan va presentar Oldboy al Festival de Cannes (gran premi del jurat del 2003) va sorprendre no només per la pel·lícula, sinó també pel seu discurs sobre la violència com una part fonamental de la nostra societat. ¿Manté aquesta visió tan pessimista?

En aquest món hi ha molts factors, jo no puc dir quina és la verdadera realitat. Es pot definir de diferents maneres. Jo no crec que sigui pessimista, depèn de com analitzis el món. Els mitjans de comunicació no volen mostrar com és en realitat el món. Per exemple, a les pel·lícules comercials només hi surt amor, esperança, pau... Tot això no és veritat, un món sense violència no és el món real. No crec que sigui correcte mostrar-lo així. Només volia ser just.

Soy un cyborg és molt diferent de les pel·lícules seves que s'han estrenat a casa nostra. ¿Sentia la necessitat de fer un film més lluminós, més optimista i menys violent?

Ja estava cansat de tot això, havia fet la trilogia de Sympathy for Mr. Vengeance, Oldboy i Lady Vengeance, però també una altra pel·lícula que es diu Three extremes, alguns curts... Volia fer una pel·lícula per a la meva filla, que tenia dotze anys, perquè l'anés a veure al cinema amb les seves amigues.

Al principi recorda Temps moderns, de Charles Chaplin. ¿Ha volgut fer una crítica de la deshumanització de la societat moderna?

En realitat no he pensat mai en aquesta pel·lícula de Chaplin, però m'encanta la comparació. Pensant en la interpretació de l'actriu protagonista, Lim Su-jeong, hi ha certs punts semblants a Chaplin. Tenen objectius diferents, però tenen en comú que són infantils. La protagonista ha actuat com si fos una nena de veritat.

Però una nena que requereix tractament psiquiàtric...

A la pel·lícula tracto de la malaltia de l'esquizofrènia. El que pretenia mostrar és com ens podem acostar a la gent que té aquesta malaltia, sense intentar canviar-la. En aquest cas concret, la gent vol treure a la noia protagonista la fantasia que és un ciborg, un robot. Però un problema així no es pot resoldre d'aquesta manera, no es pot eliminar o canviar-ho tot des de les arrels. Al contrari, aquesta actitud pot ferir la gent. Tenir fantasies per mi és molt important.

¿Es va documentar molt per filmar tots aquests malalts d'esquizofrènia tancats en un psiquiàtric?

No, els pacients que surten a la pel·lícula no es basen en una feina de documentació. Només m'he inspirat en el que m'han explicat alguns amics, i ho he exagerat. Segons els metges, la ment humana és molt complicada. Per això la realitat sempre supera la imaginació. Imaginar o inventar aquest tipus de pacients no crec que sigui tan inusual, no s'ha de tenir por de fer-ho. Per exemple, vaig fer un personatge exageradament humil, tant, que camina cap enrere com si fos el servidor d'una família reial. Un metge em va dir que no coneixia cap cas així, però que podria existir. I l'actor que el va interpretar coneixia algú del seu barri que es comportava d'aquesta manera.