• Imprimir

Entrevista: Simon McBurney Va fundar la companyia Complicite fa 20 anys. Demà porta al Lliure 'A disappearing number', concebuda i dirigida per ell mateix

"Les matemàtiques són un art que s'expressa amb idees"

Teresa Bruna

Simon McBurney dirigeix tota mena de muntatges i té un gran sentit de l'humor
CRISTINA CALDERER

És director i cofundador -amb Annabel Arden i Marcello Magni- de la singular companyia britànica Complicite, un grup heterogeni que treballa tant els grans clàssics com produccions pròpies, passant per programes radiofònics i col·laboracions amb creadors tan dispars com el duet Pet Shop Boys (Go west...). No és la primera vegada que vénen a Barcelona i en aquesta ocasió participen al festival Grec amb A disappearing number (Un nombre que desapareix), que s'estrena demà a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, on es quedarà fins al 20 de juliol. L'espectacle ha merescut els premis Evening Standard a la millor obra i The Critics Circle a la millor obra de nova creació, l'any 2007, i aquest any s'ha endut el prestigiós Laurence Olivier a la millor obra de nova creació. La veurem en anglès i sobretitulada en català.

Les matemàtiques són a l'eix de l'espectacle. És molt complex, això, no?

De cap manera! És una història molt simple pel que fa a l'essència. Està inspirada en la biografia de Srinivasa Ramanujan, un dels genis de les matemàtiques més enigmàtics que han existit mai.

No el conec...

Va néixer al sud de l'Índia, en una família molt pobra. Des de petit tenia una capacitat innata per a les matemàtiques, no li interessava res més. No el van deixar entrar a la universitat perquè li havien d'interessar altres coses!

Un autodidacte!

Sí. Va saber descobrir tots els avançaments matemàtics europeus a partir d'un llibre d'instruccions rudimentari. Tot el dia estava capficat amb el mateix. La seva mare, preocupada, el va casar amb una nena de 9 anys per obligar-lo, almenys, a treballar. Això dels matrimonis pactats és normal a l'Índia.

He vist al repertori que també parla del matemàtic Godfrey Harold Hardy...

Ramanujan li va enviar les seves idees. Hardy rebia moltes idees al dia, és com jo, que tothom m'envia currículums per fer d'actor. Primer no va fer-li cas. Però li va enviar la fórmula "1 + 2 + 3 + 4.... fins a infinit, igual a -1 elevat a 12" i no se li en anava del cap. Va reunir-se amb altres matemàtics i van arribar a la conclusió, i sense prendre copes, que era el més genial que havien vist, després de Newton.

¿El punt de partida és la història d'aquesta amistat matemàtica, doncs?

Entre moltes altres coses. Jo diria que Hardy es va fins i tot enamorar de Ramanujan, però no parlo d'un amor físic. Va quedar fascinat per la seva creativitat. La història va arribar a mi d'una manera semblant: el meu amic Michael Ondaatje em va enviar el llibre La disculpa d'un matemàtic -que li recomano-, on relaciona les matemàtiques amb el nostre món, l'art i la història dels dos homes.

L'art, també?

Hardy defensa que les mates són un art que s'expressa amb idees, com un pintor ho fa amb pintures i un poeta amb paraules. Parla de la creativitat, de com descriure l'infinit. Com ho fas, si no és matemàticament?

Li interessen molt, les matemàtiques, suposo...

Gens, les odio! Però em va fascinar aquesta manera d'entendre-les, aquesta part de la vida que no necessita paraules. I va ser quan vaig pensar fer-ne una obra de teatre!

Com explica la història?

Són dues vides paral·leles, la de Srinivasa Ramanujan, de finals del s. XIX, i una d'actual. Així proposem un viatge continu entre l'Índia i la Gran Bretanya, hi ha una relació molt íntima entre els dos països. L'obra va endavant i endarrere en clau de flash-back. El fons emocional és un home de negocis que intenta entendre tota l'estona la mort de la seva dona. A mi em va arribar el llibre poc després de la mort d'una amiga meva que em va colpir molt. A tots ens ha passat, això. Tots ens hem preguntat per què se'n va algú, oi?

¿Han fet música expressament per a l'obra?

Si, l'ha compost Nitin Sawhney, un geni. Les matemàtiques són a la base de la música índia -fins i tot hi són als estampats dels teixits-. Els paràmetres rítmics són matemàtics. També hi hem introduït coreografies, formen part de l'obra. ¿I sap que fem matemàtiques amb el públic, que els fem fer càlcul mental?

Què diu ara! I si no en saben?

És que no es pot parlar de l'obra sense fer mates! No és pas necessari que en sàpiguen. Però li puc assegurar que la gent exagera la seva incapacitat matemàtica. Tothom diu que és dolent en això i no és veritat. Prou que juguen a escacs, i això són matemàtiques! Precisament, quan proposem el joc amb el públic és un dels moments més divertits. Les mates són divertides, eh! Ens han donat tres premis!

Qui són Complicite i com treballen?

Som una família que treballa basant-se en la recerca. La nostra finalitat és que tothom imagini el mateix quan és davant d'un espectacle. El teatre només existeix a la ment del públic, a l'escenari hi ha il·lusió.

Però vostè fa moltes altres coses. ¿Sempre treballa amb ells?

Pel que fa a Complicite, treballo sovint amb les mateixes persones. Som una família diferent de tothom. L'equip tècnic també és sempre el mateix, les projeccions, el so, la il·luminació... I el disseny. L'escenògraf Michael Levine és una vedet del disseny. Jo sempre faig teatre molt visual.

Al seu currículum hi ha des de Shakespeare a obres seves...

A mi m'interessa tot. Vam formar Complicite fa 20 anys i sempre fem coses diferents. A banda, pel meu compte sóc actor, treballo molt al cinema i sóc director de teatre.

¿Se sent més còmode amb creacions pròpies o amb els clàssics?

He escrit moltes obres i en dirigeixo moltes, també. El 2002 vaig dirigir Al Pacino a Arturo Ui, de Brecht. I ara, quan acabi aquí m'esperen a Broadway per dirigir All my sons, d'Arthur Miller.

¿I fa desconstruccions de clàssics o versions molt contemporànies?

No hi tinc res a fer, jo, amb els temes clàssics. L'únic que m'interessa és si el que hi ha escrit és viu o ja no. Si és viu, ho fem. Intento fer reviure Shakespeare. La resta, la deixo per als crítics.