• Imprimir

Entrevista: Gabriela Izcovich La directora i dramaturga argentina porta al Lliure 'Todos hablan'

"Un vincle et pot salvar de la pitjor desgràcia"

Andreu Gomila

Izcovich estrena el seu primer text a Barcelona
MIQUEL ANGLARILL

La dramaturga i directora argentina Gabriela Izcovich estrena demà a l'Espai Lliure Todos hablan, a partir de set contes escrits per ella. Alhora, codirigeix el muntatge i és un dels quatre actors que hi intervenen. Hi apareixen telèfons mòbils, però ens adverteix que no són vitals. Simplement serveixen de connexió entre les diferents escenes de l'obra.

Fa 12 anys que ve a Barcelona i la gent la coneix com a directora i adaptadora. Quins referents trobarà l'espectador en aquesta obra 100% seva?

Hi ha una mena de segell meu que té a veure amb els vincles. Molts cops em proposo deixar aquesta temàtica, però sempre hi acabo caient. El que passa és que la vida està feta d'això, dels vincles. I no puc deixar-los enrere, perquè és el que més em mobilitza: una trobada amb una persona, la separació d'algú, la desaparició física d'algú que estimes, un encontre arbitrari amb algú que no coneixes i que et pot canviar la vida.

En el teatre argentí d'avui, la família és el gran tema.

Quan un neix, es vincula amb la seva mare, amb el seu pare, amb qui està als braços... Això és el germen de la seva vida. Tot dependrà tant d'això... I si això no és un vincle, què és? Naixem del ventre de les mares i aquest fet, de manera conscient o inconscient, serà el que ens mourà durant la resta de la vida, el que et farà una cosa i no l'altra. Això, per a mi, representa un poder d'inspiració creativa enorme.

¿La família, però, també ha estat el refugi del teatre argentí davant del desastre exterior, social i polític?

Pots escriure sobre política, sobre situacions socials que són importants, però això, amb el pas del temps, s'esgota... L'altre dia llegia Si això és un home, de Primo Levi, i em vaig fixar en la descripció que fa quan és a la fila abans d'entrar a Auschwitz: "I jo, amb desesperació, buscava en els altres cossos que eren amb mi el rostre d'algú estimat". Un vincle fins et pot salvar de la pitjor desgràcia! També penso en una altra frase molt maca de Tabucchi, que diu: "La vida no està feta de paisatges naturals, sinó de paisatges humans". Això resumeix la meva carrera artística, què és el que tinc a dins, què vull expressar.

Todos hablan parla molt de la comunicació entre la gent. ¿Aquest és el gran dèficit de la societat contemporània?

Parla d'encontres i desencontres, l'enorme virtut que pot produir una paraula, i l'enorme desastre que pot generar... A internet, als SMS, desapareix la mirada de l'altre. Ens permet estar en contacte permanent amb la gent que estimem, però té el risc d'abocar-nos a l'aïllament, a la soledat.

Quin paper jugar l'atzar a Todos hablan, element clau en la seva obra?

Estic tot el dia pensant això, com puc trobar-me algú que ho canviï tot. Vull deixar que la vida avanci per ella mateixa.