• Imprimir

Stefan Kaegi i Lola Arias es reafirmen a Avinyó com a líders del teatre documental amb 'Airport kids'

Emoció i reflexió

Teresa Bruna

Els protagonistes d''Airport kids' són nens d'entre 6 i 14 anys
MARIO DEL CURTO

Roger Bernat, creador català en plena sintonia amb Kaegi, ens deia fa uns dies que aquest creador suís és el referent europeu del teatre documental. Per a qui no el tingui present, Stefan Kaegi és el que va portar al cicle Radicals Lliure, l'espectacular Cargo Sofia-Barcelona, el camionot que passeja 50 persones per terminals de grans transports, tot oferint un espectacle singular, poètic, popular i informatiu. Kaegi no hi era perquè estava treballant en un altre projecte que no podia deixar. Era Airport kids. Diumenge es va estrenar a Avinyó i entenem que no l'hagués deixat: els protagonistes, nens i nenes de 6 a 14 anys, s'han habituat als referents de Kaegi i Lola Arias, amb qui comparteix la creació del muntatge, per interpretar amb seguretat un joc que els diverteix moltíssim, mentre, potser sense adonar-se, apunten a la generació dels espectadors.

Arias i Kaegi plantegen el pensament i vivències d'uns nens, escollits minuciosament perquè els resultats s'apropin a una estadística. Són de diferents nacionalitats (Marroc, Brasil, Xina, Romania, Rússia, Angola, Índia, Tailàndia) i tots viuen -actualment- a Suïssa i parlen francès i anglès per comunicar-se, a més de la seva llengua materna. Tenen en comú el fet de viatjar sovint i canviar de casa, nació i amics quan la feina dels pares ho exigeix. S'eduquen en escoles internacionals, escampades per les principals ciutats administratives o industrials del món. No es tracta, doncs, de nens pobres, sinó fills de càrrecs destacats a les administracions o alts executius d'empreses com Philip Morris o Nestlé. Malgrat el que tenen en comú, mantenen les diferents cultures d'origen en la seva personalitat.

L'espectacle

El públic cau inevitablement dominat per la tendresa quan els nens expliquen, amb la veu encara blanca i les típiques sortides infantils, el seu origen, la feina dels pares i el que volen ser quan siguin grans. Assistim al que arriba a saber un marrec de 8 anys sobre el que tenen i el que els falta als aeroports comparats amb el de Dubai; com un altre preveu que Philip Morris no caurà mai, tot i estar prohibit el tabac, perquè "necessitarem altres addicions"; com una nena brasilera vol ser soldat, casar-se amb alts càrrecs i dominar el món; com una nena angolesa, que no coneix ni l'Àfrica ni la fam, fa comptes: "Si estic casada cinc anys amb un africà, que és el temps legal perquè arribi a ser suís, i començo a casar-me als 20 anys, hauré salvat 16 africans de morir ofegats".

Al final, tot jugant, voten i n'extreuen una estadística: "Al futur serem polígams, no interessarà lluitar per les malalties, la majoria no serem adoptats"... I en fan una cançó. Amb la pell de gallina i llàgrimes als ulls, no vaig ser capaç de menjar-me'ls a petons quan van passar, fila per fila, a xocar la mà amb el públic, el seu passat.