• Imprimir
• Enviar

La puixança de la literatura xinesa a casa nostra no amaga les dificultats per entendre un món a cavall de dicotomies internes i ingenuïtats occidentals

La complexitat xinesa

Ramon Palomeras

La immensa transformació urbanística que ha patit la Xina en els darrers anys és de dimensions faraòniques i també ha tingut repercussions en el terreny literari
ALY SONG

Darrerament s'està vivint un boom de literatura xinesa a casa nostra. Però més que d'un esclat, del que s'ha de parlar és més aviat "d'un endarreriment", com diu Manel Ollé, professor dels Estudis de l'Àsia Oriental de la UPF. Ja fa anys que altres països, sobretot França i els EUA, dediquen espai a les llibreries a autors xinesos. És perquè "tenen més tradició en traducció: nosaltres històricament tenim un dèficit". Per si no n'hi havia prou, a casa nostra la majoria de vegades les traduccions són de l'anglès o del francès, sense oblidar que el castellà guanya la partida al català. El cas és que, reconeix Ollé, "surt més barat i és més ràpid si es fa via francès o anglès". "Els preus per traduir són irrisoris. Volen traduccions ràpides i el xinès requereix el seu temps", argumenta.

Malgrat tot, van arribant joies xineses a les llibreries. Davant d'això hi ha factors que s'han de tenir en compte. Tant Ollé com Carles Prado, professor de literatura xinesa i oriental de la UOC i de la UAB, són del parer que el pes de la història del segle XX a la Xina ha condicionat la visió tant del lector com de l'editor occidental. "El lector occidental està enderiat a voler conèixer els fets històrics. Això ha fet que la qualitat literària del text hagi quedat sovint en un segon pla en favor de la literatura històrica", raona Ollé. Un dels culpables va ser la irrupció a principis dels noranta de Cignes salvatges (Edicions Circe), de Jung Chang, en què a través de tres generacions es fa un cru retrat del país. Però aquest tipus de literatura en què es barreja realitat i ficció arriba a confondre el lector. "De vegades el lector és força ingenu", alerta Prado.

Deng Xiaoping

Hi ha un altre factor, de caràcter intern, per entendre l'actual literatura xinesa. "Des que el president xinès Deng Xiaoping va proclamar als quatre vents el 1992 que fer-se ric és gloriós -explica Prado-, el país va entrar en una autèntica voràgine de consum. Aquest canvi de paradigma socioecòmic també va tenir les seves repercussions en el terreny literari. I és que el relat curt, el gènere literari per excel·lència al llarg del segle XX i de complicada traducció, ha anat perdent terreny en favor de la novel·la, un gènere que garanteix més traduïbilitat tant al cinema com al mercat estranger i, per tant, més rendibilitat econòmica. I no es pot passar per alt que no hi ha millor manera per aconseguir visibilitat global que fer rebombori i jugar amb la censura; fet que les editorials estrangeres agraeixen de bona gana".

Així mateix, cal tenir en compte que no tota la literatura xinesa prové de la Xina. Hi ha un contingent importantíssim d'escriptors emplaçats a Taiwan , Singapur, el Sud-est Asiàtic i la diàspora internacional. De fet, Gao Xingjian, guardonat amb el Nobel el 2000, viu exiliat a França des dels vuitanta. "El guardó va obrir el camí a altres escriptors", apunta Prado. Però s'ha de recordar que molts d'aquests autors residents a l'estranger usen la llengua del país d'acollida. A més de Xingjian, també cal destacar Dai Sijie, establert a França des del 1984, i el seu èxit Balzac i la petita modista xinesa (Edicions 62), que no va trigar a convertir en un èxit cinematogràfic; i Ha Jin, resident als EUA des del 1985, autor de L'espera (La Campana, 1999), obra guanyadora del National Book Award, i més recentment Yang, el boig (La Campana).

Pel que fa a l'interior del país, s'ha de recordar que no és fins a finals dels 80 que podem parlar de modernitat a la Xina, però els fruits, i la seva exportació, no es recullen fins als 90. D'una banda, es produeix la recuperació de clàssics. A casa nostra, l'editorial 1984 va publicar Diari d'un boig i altres relats, de Lu Xun (1881-1936). "És el pare de la literatura moderna xinesa", diu Ollé. De l'altra, els escriptors xinesos surten a la llum exterior. És el cas de Yu Hua. Influenciat per Kafka, i Robbe-Grillet és considerat el Murakami xinès. Properament Seix Barral editarà la seva obra. També hi ha Mo Yan, candidat al Nobel, amb Las baladas del ajo i La república del vi (totes dues a Kailas); Wang Shuo, amb Haz el favor de no llamarme humano (Lengua de Trapo), i Han Shaogong, amb Diccionario de Maqiao (Kailas).

La Xina atrau. En són una bona prova les incursions d'autors occidentals que gosen escriure sobre la Xina. "S'hauria de ser prudent davant les complexitats per copsar les essències del gegant asiàtic", avisa Prado. Tot i així, hi ha exemples interessants. Internacionalment cal esmentar Paul Theroux, amb En el gallo de hierro (Lengua de Trapo), un viatge en tren per la Xina.

Autors catalans

De casa nostra cal destacar Los mares de Wang (Alfaguara), de Gabi Martínez, un sorprenent viatge literari per la Xina actual; El país del mig (Llibres de l'Índex), de Joan Tello, fruit de dos anys d'estada al país; sense oblidar, ja en el terreny de l'assaig, Made in China (Destino), de Manel Ollé; La segunda revolución china (Destino), d'Eugeni Bregolat; Narratives xineses: ficcions i altres formes de no-literatura (EDIUOC), de Carles Prado i David Martínez, i la col·lecció Biblioteca de China Contemporánea, de la UAB.