• Imprimir

Diversos bisos i gent dreta a la Cour d'Honneur del Palau dels Papes en l'estrena d''Inferno', vist per Castellucci

Baixada visual als inferns

Teresa Bruna

'Inferno' ofereix dues hores plenes de belles imatges que funcionarien per separat
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / FESTIVAL D'AVINYÓ

La gran plaça del Palau dels Papes, icona d'Avinyó, amb el palau il·luminat i dues mil persones fent cua per entrar -l'aforament complet-, és emocionant. Per als que estimem el teatre i freqüentem Avinyó, és una imatge que entra a través de la pell i només passa durant el festival. La Cour d'Honneur, un escenari immens a l'aire lliure, al pati del palau, és el temple del teatre francès des que Jean Vilar va inventar el Festival d'Avinyó, i ja han passat 61 anys. Hi ha molta història al mural de pedra que tanca l'escenari pel darrere. Història de teatre i també de fe.

Romeo Castellucci, italià, artista associat a l'edició d'enguany, proposa un espectacle fet a mida per al lloc: Inferno, la primera part d'una trilogia que ha construït a partir de la Divina comèdia de Dante. Ho justifica per les coincidències: el papa Climent V, que apareix al text de Dante, va ser el primer de l'ofici a instal·lar-se a Avinyó, i d'aquesta manera va convertir la ciutat dels ponts en la ciutat dels papes. Per altra banda, l'autor s'expressa en un italià antic gens literari, clarament gestat per la llengua provençal. L'italià prové, doncs, del que es parlava per aquestes bandes. Aquest fet el subratlla com un homenatge, perquè som davant d'un espectacle sense paraules.

Llicenciat en belles arts

La nit va ser amable i va acaronar, en el sentit climatològic, una expectativa, gran com el palau. Tothom sap -ho explica reiteradament la premsa local- que Romeo Castellucci és llicenciat en belles arts, que és un artista plàstic i que fa exposicions amb la mateixa naturalitat amb què fa teatre. La seva companyia, Societas Raffaello Sanzio, pren el nom del pintor Rafael. Per això, la primera sorpresa va ser en veure l'escenari buit. Només uns quatre turistes d'espardenya i motxilla i tres o quatre més, dels inevitables orientals, encara fent fotos i tocant les pedres. Ni una caldera, ni foc, ni cortines terrorífiques... Només un petit cercle tapat amb cortines negres, no més gran que una parada de firaires, que va servir una estona per entrar i sortir. La resta, les pedres i les finestres que hi són des de fa segles.

El públic va anar ocupant els seus llocs i els turistes continuaven preguntant coses al guia, ignorant l'ocupació de les butaques. Quan sonen les trompetes, un so enigmàtic i característic del festival per anunciar que és hora de callar i d'apagar els mòbils, els turistes continuen fent fotos. Un guia enllaunat explica la història del palau per megafonia. Els turistes formen part de la singular manera de Castellucci de situar-nos en la història. Ja no en parlarà més.

Castellucci ens explicava dies enrere que "la Divina comèdia és irrepresentable i tot el que és irrepresentable, per mi, és el més important que es pot fer en teatre". La seva opció ha estat deixar de banda el text i posar-se en la pell de Dante. Deixar sortir les seves pors, els seus turments, les seves esperances i expressar-les a la seva manera, com una successió fraccionada d'instal·lacions d'estètica contemporània. Cal dir que estem parlant, de moment, només de l'Inferno, perquè les tres parts es presenten per separat.

Director a escena

Que Romeo Castellucci faci una immersió en la persona de Dante ho expressa personalment quan surt i es presenta. Tot seguit, uns gossos rabiosos el mosseguen, una al·lusió a les feres que Dante anomena al principi de la seva obra. El seu company de viatge aquí és la pell d'un gos i una pilota. O almenys aquesta és la visió personal de qui escriu l'article, perquè l'Inferno convida a deixar-se anar, sense necessitat de retrobar el vers de l'autor a cada escena. Surten les ànimes (cinquanta-cinc figurants locals, més els actors de la companyia), amb representació de totes les edats, des de bebès (molt menuts i autèntics) fins a gent de la tercera edat, passant per adolescents i adults. Caminen com zombis, amb lentitud i parsimònia, però sense mostrar cap intenció agressiva, callats, expectants, seguint un camí que es va formant a mesura que el van recorrent.

A l'espectacle hi ha missatges escrits amb llum, foc, sorolls, llums inquietants, aigua, un llençol gegant que, en forma d'onades, cobreix tot el públic, gossos, un cavall, un record per als morts de la companyia Societas Raffaello Senzio, gossos, un cavall, Déu... Un parell d'hores plenes d'imatges que funcionarien per separat gràcies a la plasticitat que contenen. Un plaer que no deixa d'inquietar-nos, perquè també hi ha foscor, sorolls i algun ensurtet.

Al final, de la finestra més alta llancen televisors i, a escena, la representació en viu del quadre Cotxe verd accidentat cremat, d'Andy Warhol, que retrata el públic. Les conclusions de la primera són fàcils de treure. Pel que fa a Warhol, suposo que es tracta d'un homenatge al personatge que va ser la icona dels transgressors en temps del pop art.

Intranscriptible

Crec que ja he explicat massa el que és inexplicable, perquè la bellesa de les imatges és intranscriptible. I també perquè he sentit -ens paguen per escoltar des dels racons- que hi ha possibilitats, no confirmades, que la Divina comèdia vingui a Barcelona la temporada vinent. Desitjo sincerament que s'arribi a un acord, perquè s'ho val. I que el lector hagi oblidat el que avui expliquem, perquè d'aquesta manera podrà disfrutar de la sorpresa creativa que ofereix aquest muntatge. També pot ser que Romeo Castellucci faci canvis adaptats a l'espai que se li designi. Sigui com sigui, des d'aquí us convido a entrar en l'obscuritat cromàtica d'aquest preciós infern quan arribi el moment. Abans, però, us explicarem el Purgatori, que s'estrena a mitjans d'aquesta setmana.