• Imprimir

El Festival d'Avinyó s'inaugura amb una versió transgressora de 'Partage de midi', de Paul Claudel

Inauguració a la pedrera

Teresa Bruna

Valérie Dréville protagonitza 'Partage de midi'
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / FESTIVAL D'AVIGNON

El Festival d'Avinyó, el de les avantguardes, aquest any es va inaugurar divendres fora de les muralles. I és que en un festival com aquest, la transgressió és part del programa: si transgressora és la sempre eficient idea de trencar la quarta paret, Avinyó va més lluny: abandona el teatre i transporta el públic a una pedrera esgotada de forma circular, a uns 20 minuts de la ciutat.

L'obra escollida per a la inauguració d'aquesta 62a edició és Partage de midi, de Paul Claudel. L'escenari natural està interromput amb una tarima de fusta molt gran que es mourà, a trossos, per uns rails de tren, i que passarà de ser un vaixell a ser un cementiri i, més tard, una casa. Elements escenogràfics molt ben resolts, acompanyats només per la il·luminació, amb recursos tan simpàtics com un llum de mà que s'aguanta com un globus i es mou al ritme del vent. Tota la força és, doncs, en els actors i en les paraules de l'autor. Davant d'una obra de Paul Claudel, poeta, assagista, dramaturg i diplomàtic nascut el 1868, la transgressió ha de ser per força l'aportació d'actors i dramaturgs. Aquí coincideixen: cinc grans actors de l'escena francesa, entre els quals Valérie Dréville, filla del cineasta Jean Dréville, opten per fer seva la creació i dirigir-la col·lectivament. Transgressió multiplicada per cinc.

Claudel parla d'una passió embogida que va viure personalment: una dona casada i amb fills va a la Xina amb el seu marit. Durant el viatge coneix un home fort i un diplomàtic, apunt autobiogràfic de Claudel, que va ser cònsol a la Xina en temps de l'ocupació. De primer la dona s'interessa pel diplomàtic perquè "és menys fort i jo necessito que em necessitin", diu. Se les manega perquè el cònsol ofereixi feina i quartos al marit per marxar i, quan ho té tot arreglat i neix el fill, la dona es decideix per l'altre home, el més fort.

La pedrera dóna al text una dimensió èpica; s'ha de recordar que Claudel bevia de les fonts dels grans autors èpics. La interpretació és una declamació contínua que no se suavitza fins a l'escena final, en què la dona, en callar, adopta una actitud més natural. Per Dréville és un error titllar Claudel de clàssic, ja que la utilització que fa del llenguatge omple la seva obra de vida i sentit i fa que es mantingui viva tants anys després d'haver-se escrit. Llarguíssims monòlegs, excel·lents interpretacions per als que els agradin els melodrames èpics i un final amb pinzellades moralistes, una mica Tenorio al revés.

Partage de midi també transgredeix les normes de durada habituals i es manté en cartell al llarg de tot el festival. Obertura i cloenda, doncs, per a un vaixell insígnia gens habitual interpretat i codirigit per Valérie Dréville, artista associada al festival.