• Imprimir

El realitzador alemany Michael Haneke fa un 'remake' en anglès del seu film 'Funny games', amb Naomi Watts i Tim Roth, en el qual desafia l'espectador

Jocs de provocació

Andreu Gomila

Paul (Michael Pitt) tapant la cara al nen durant un delsmoments de més tensió dramàtica de la nova versió de ‘Funny games
WARNER

Que el món i el cinema han canviat una mica des del 1997 és una evidència. Per això el director alemany Michael Haneke assegura que el seu film Funny games "és més rellevant ara perquè les pel·lícules són més brutals i les estratègies de vendes són més refinades". Demà ens arriba el remake en anglès que ell mateix ha fet del llargmetratge que va trastocar les ments dels espectadors que el van veure fa onze anys, pel desafiament que suposava aleshores i per l'atmosfera extremadament carregada que desprenien els cinc protagonistes. Haneke ha canviat la parella Ulrick Mühe i Susanne Lothar per Tim Roth i Naomi Watts, i ha seguit el film original gairebé plànol per plànol, i ha actualitzat únicament el context. En lloc d'un telèfon sense fils, per exemple, hi apareix un mòbil.

Funny games explica la història d'una parella benestant i el fill petit disposats a passar una setmana de relax a la segona residència. Quan Anna (Watts) està preparant el sopar, un noi ros amb cara de babau (Peter, Brady Corbet) pica a la porta i demana quatre ous per a la veïna. Mentrestant, el seu amic, Paul (Michael Pitt), ajuda George (Roth) i el nen a llançar la seva barca al llac. Peter trenca vuit ous i comença a neguitejar Anna. Aleshores arriba Paul a la casa i fa que tot sembli encara més absurd, cosa que s'agreuja quan pare i fill tornen a aparèixer en escena. George els vol fer fora i es posa nerviós. Els dos nois, però, no volen marxar. Aquí comença el segrest de la família i un joc de provocacions entre els criminals i el director, amb la violència com a eix principal. Una mirada a càmera de Paul engegarà el procés de destorbació.

En una entrevista concedida per al DVD de la versió original alemanya de Funny games, Haneke explica que "l'assassí es comunica amb l'espectador i el converteix en còmplice del criminal". "Al final li retrec aquesta posició. Sé que és una mica sarcàstic, però volia denunciar que tots som còmplices de l'assassí si mirem pel·lícules d'aquesta mena. No aquesta [Funny games], perquè és autoreflexiva, sinó aquelles que ofereixen una violència acceptable", afegeix el director.

El remake del film en anglès és, segons Haneke, més adient que la versió original, ja que li permet arribar a més públic i denunciar en la seva llengua moltes produccions de Hollywood. "Tot està empitjorant, tot s'està fent cada cop més odiós. Trobo que les pel·lícules d'avui dia són cada cop més planes, més banals, i tracten l'espectador com si fos beneit, i amb aquesta pel·lícula intento protestar contra això. Vull que em prenguin seriosament com a espectador i quan faig una pel·lícula intento pensar en mi com a espectador i com una persona intel·ligent, no beneita".

Una de les claus de la primera versió del llargmetratge és l'excel·lent interpretació de Mühe i Lothar, per una banda, i dels dos assassins d'aleshores, Arno Frisch (Paul) i Frank Giering (Peter). Els dos criminals d'ara estan a la mateixa altura, però potser no passa el mateix amb la parella protagonista.

Comèdia i tragèdia

Haneke explica, per exemple, que en una de les escenes finals, on Lothar fa una cara d'extenuació excepcional, l'actriu no va necessitar maquillatge, que es va ficar tant dins el paper que tot va venir rodat. Mühe, l'espia de la Stasi a La vida dels altres, s'adiu més bé al rol de família que no sap com resoldre els problemes que li apareixen. Roth, ara, fa una interpretació sense tants matisos. I Watts supera el seu company, però mai no es posa al nivell de Lothar. Haneke assegura que la idea del remake ja va sorgir amb Watts pel mig. Li van proposar el 2005 i ja va estar d'acord amb què la protagonista de 21 grams i Promeses de l'Est fos Anna.

El joc entre tragèdia i comèdia entre la parella segrestada i els segrestadors es manté en la nova versió. Anna i George viuen sense alè, al límit, paralitzats, mentre Peter i Paul actuen com si tot plegat fos un gran acudit. "Es trenquen totes les regles", diu Haneke. I l'espectador queda al mig, i no sap si riure o espantar-se. "Si el film acaba sent un gran èxit, serà a causa d'un malentès", matisava Haneke fa uns anys. Ara, tanmateix, l'ha tornat a rodar en anglès. Diu que no ho tornarà a fer amb cap dels seus films. Sobretot si tenim en compte que està treballant en una pel·lícula sobre els nens que van esdevenir el germen del nazisme.