• Imprimir

Entrevista: Jean-Christophe Saïs És el director d''Andròmaca', d'Eurípides, que s'estrena avui al Grec

"El teatre és poesia i la política l'empobreix"

Teresa Bruna

Jean-Christophe Saïs assegura que 'Adròmaca' és sobretot una obra per a dones
MARIA ÀNGELS TORRES

És la segona estrena que la present edició del festival presenta a l'hemicicle del Teatre Grec de Montjuïc. Aquesta nova Andròmaca, d'Eurípides, ha sigut creada per a espais d'aquestes característiques. És a dir que, tot i haver-se estrenat a Damasc, en certa manera, és a casa. La creació del muntatge es va fer a Síria, amb actrius autòctones que s'expressen en àrab, amb Hala Omran com a protagonista. La posada en escena és de Jean-Christophe Saïs, un jove director francès que el festival Grec ens permet descobrir. Hem tingut la curiositat de parlar amb ell. S'estrena demà i serà a l'amfiteatre fins al divendres.

Per què Andròmaca i per què Síria?

És un país que em feia somiar i vaig tenir la sort que l'organització de Damasc 2008, capital àrab de la cultura, em va convidar. També tenia ganes d'emprendre una gran aventura europea a partir d'un clàssic i el Festival d'Atenes i el Grec, coproductors de l'espectacle, m'ho han permès: farem una gira per Àfrica del nord, on no és gens habitual fer gires amb teatre de text, més aviat es fa amb espectacles de música i dansa.

Com ha anat el treball amb les actrius sirianes?

Va ser apassionant. Allà el teatre no té tradició, té uns 120 anys com a màxim. Però com que el van introduir els russos, treballen amb el sistema Stanislavski. La creació havia de tenir lloc a Damasc i primer vaig viatjar per conèixer i triar les actrius sirianes. Llavors elles es van construir el personatge psicològicament i, en arribar jo, ho van haver de destruir. Va ser un xoc per a les dues bandes!

I la creació a Damasc va ser fàcil?

Vam tenir molts problemes tècnics. Has de tenir en compte que Síria és un país del Tercer Món. La gent cobra 120 dòlars mensuals i, quan es lleva, el seu neguit és trobar menjar, el teatre queda molt enrere en les seves prioritats. En aquest context, les exigències canvien moltíssim. Allà hi ha una dictadura i altres coses que no coneixem perquè som rics. A Lió li vam poder donar tota la seva dimensió.

El text és en àrab i en francès, oi?

Sí. Els grecs parlen en francès i el cor en àrab. Tenim dues llengües confrontades i aquest fet, a banda que enriqueix l'espectacle teatralment perquè l'àrab és molt musical, dóna una idea d'estrangeria, de cultura diferent, d'alguna cosa desconeguda. Si haguéssim fet els grecs en català i els àrabs en francès, no hauríem aconseguit l'efecte, perquè estem massa propers. En català i castellà, tampoc, perquè hi faltaria l'element del color de pell.

¿És cert que la dramatúrgia situa l'obra en l'actualitat, en el conflicte entre Orient i Occident?

No! De cap manera. I ho vull deixar clar perquè ho diu el programa i és fruit d'una mala traducció que es va fer a Damasc. Jo ni ho he dit ni ho he escrit mai, això. Tinc molt clar que no vull fer política al teatre, perquè el teatre és poesia i la política el desvirtua, l'empobreix. A més, jo no domino el tema, no en sé prou, no sóc ambaixador. És rigorosament l'obra d'Eurípides, feta d'una manera molt simple.

Però hi ha un missatge contemporani?

El que té de contemporani és que es fa ara. És una gran peça sobre l'esperança i la llibertat i això és universal. És sobretot una obra per a dones. Hi ha una dona segrestada contra la seva voluntat i, si et segresten i et porten a un altre país, tu pensaràs en la teva llengua materna. Ella pensa en àrab i quan ha de parlar amb els grecs, ho fa en grec. A l'època d'Eurípides, les guerres es feien entre estats molt propers. Ara es fan entre Estats allunyats i, perquè s'entengui, he fet servir la paraula estranger com a concepte. Només he procurat que arribi el missatge, no he buscat novetats.

Com és el decorat?

No hi ha decorat. En un teatre com aquest, posar decorat és complicat. El lloc té tanta força, és tan poderós, que res li va bé. La tragèdia grega està feta per ser representada en aquest teatre. El que construeix l'espai són els llums i el treball dels actors. Tota la gira que farem serà en teatres antics, de característiques similars. Ja ho hem fet a Lió i Atenes.

I com van vestits?

Amb la roba de l'espectacle. El vestuari no és de cap època, ni present ni futur. L'obra és al servei de la paraula. El llenguatge teatral és com una llengua estrangera, que té el seu propi ritme. L'hem d'entendre, no necessita res més. Per això valoro molt el que van fer les actrius sirianes, ser capaces de deixar el que havien après i tornar a començar. Així van sortir les emocions i el missatge es pot transmetre amb tota la seva simplicitat. La millor manera d'escoltar Eurípides és mostrant-lo d'una manera sòbria.