• Imprimir

Crítica teatre

Combat entre pares i fills

Juan Carlos Olivares

Aquesta criatura

De Joël Pommerat.

Espai Lliure, 26 de juny

Antoni Simón ja no és un director habitual de la cartellera de Barcelona. I ho hauria de ser. Cada temporada el públic hauria de tenir l'oportunitat de trobar-se amb una feina que, sense efectes especials, dignifica l'essència de l'ofici teatral: text i intèrpret. Amb Aquesta criatura -obra sobre la tragicomèdia de les relacions paternofilials- ha tornat a demostrar el seu encert en l'elecció del text i el seu talent per obtenir el millor resultat d'actors i actrius. És un director que evita el protagonisme i cedeix tot l'espai artístic a l'autor i les seves criatures.

Una actitud generosa recolzada per una escenografia minimalista de Paco Azorín -pura geometria dramàtica- l'eix de la qual és un element rotatori obert a moltes interpretacions.

L'obra de Joël Pommerat és una suma d'escenes falsament realistes. A partir de deu variables sobre l'etern conflicte entre pares i fills -amb totes les combinacions possibles d'amor-odi- s'estableix un quadre d'emocions complex, d'alta intensitat dramàtica. Una per una, les frases poden semblar tòpics d'intramurs familiars, però el conjunt s'escapa del reconeixible per mostrar-se com una farsa tràgica que exigeix una especial entrega i col·laboració dels intèrprets, sotmesos a constants i ràpids canvis de personalitat. Un repartiment harmònic, en el qual tots tenen el seu moment de visibilitat dramàtica. Un treball interpretatiu compartit per aconseguir junts el millor resultat possible. Un enorme esforç -també emocional- coronat amb èxit per Josep Minguell, Isabel Rocatti, Resu Belmonte, Ferran Lahoz, Andrea Montero, Inés Díaz i Xavi Francès.