• Imprimir

Entrevista: Fernando Colomo El director satiritza la competència entre les dues ciutats a 'Rivales', protagonitzada per Rosa M. Sardà, Jorge Sanz i Juanjo Puigcorbé

"L'AVE esvairà els tòpics sobre Madrid i Barcelona"

Bernat Salvà

Fernando Colomo durant el rodatge de 'Rivales'
ON PICTURES

Dos equips infantils, l'Atlètic Barcelonès i el Deportivo Madrileño, es juguen el Campionat d'Espanya en una final a Sevilla, l'endemà mateix que Barça i Reial Madrid s'enfrontin a la Lliga. Pares i nens dels dos equips, i els seus entrenadors (que són gais i estan enamorats), viatgen a la capital andalusa. Aquest còctel d'ingredients explosius serveix a Fernando Colomo per construir una comèdia coral sobre les diferències culturals i lingüístiques, sobre la rivalitat, els tòpics, els clixés... El mateix equip de rodatge de Rivales, que s'estrena demà als cinemes, es reparteix a parts iguals: director de Madrid (Colomo), productor català (Luis de Val), un guionista de cada ciutat (Joaquim Oristrell i Inés París) i actors de la capital espanyola (Ernesto Alterio, María Pujalte, Jorge Sanz...) i la catalana (Rosa M. Sardà, Santi Millan...).

¿El problema de Madrid i Barcelona és que s'assemblen massa i per això s'odien?

No és cap tonteria. Des de sempre han sigut els dos grans nuclis de població de la península Ibèrica, i la rivalitat és molt antiga, de molt abans de l'Estatut.

Ha tractat temes molt delicats. ¿No ha tingut la sensació d'estar a punt de caure en algun precipici?

Sí, la pel·lícula està plena de riscos, i ho sabia des del guió. Afortunadament, crec que els hem anat salvant, però hi havia coses difícils sobre el paper.

Treballar amb un guionista de Barcelona, Joaquim Oristrell, i una de Madrid, Inés París, ¿ha ajudat a reduir els perills?

Sí, va ser expressament. En realitat la pel·lícula neix com una proposta des de Barcelona, del productor Luis del Val, d'explicar la rivalitat entre Madrid i Barcelona, amb Joaquim Oristrell de guionista. Llavors vam buscar una guionista de Madrid, i a més dona, per equilibrar i tenir una visió més completa. Jo mai no hauria gosat posar aquests diàlegs tan bèsties que hi ha en alguns moments, però els ha escrit un català i el productor també ho és: ja s'ho faran!

¿Creu que la distància entre Madrid i Barcelona augmenta, malgrat l'AVE?

Jo crec que passarà justament el contrari: l'AVE acabarà amb tot, perquè es viatja més d'un costat a l'altre, i es descobrirà que no hi ha cap diferència. Els prejudicis i les pors sempre s'organitzen quan hi ha una incomunicació: es va produint una mena de globus que a la mínima, quan apareix alguna cosa com l'Estatut, sembla que hagi d'explotar. Quan es viatgi més i augmenti la comunicació, tots aquests prejudicis i malentesos, de tòpics i clixés, sobre com són els uns i els altres, s'aniran esvaint.

Hi ha una vella llei dramàtica que diu que un gran heroi necessita un gran antiheroi. ¿Es pot aplicar a les ciutats?

També és cert. Dramàticament, si no hi ha antiheroi, l'heroi no té sentit. Els rivals donen la talla de les nostres aspiracions. Si no existissin, ens els inventaríem. Sovint fem una cosa contra una altra. En aquest sentit, el futbol és una metàfora, però és ben real, té unes lleis que t'impedeixen empatar. Si empates, pròrroga, i si després de la pròrroga hi ha encara empat, penals. Un ha de guanyar. Això ho portem també a la vida quotidiana.

El futbol és una religió?

Diuen que la gent va a cridar als camps, però jo crec que hi va sobretot a unir-se, a sentir-se part d'alguna cosa. No sé si és per aquest individualisme tan brutal que es produeix a les grans ciutats, on ningú no et mira als ulls, i de cop a l'estadi és tot el contrari: és com ficar-hi 80.000 o 100.000 persones amb el mateix desig, que guanyi el Barça, o el Madrid. Poder saltar junts, abraçar-se, és una necessitat afectiva, de reconeixement, de no sentir la teva solitud i marginació.

Els actors interpreten personatges de la seva pròpia ciutat.

Només hi ha una excepció: Juanjo Puigcorbé fa de madrileny. Li vam donar moltes voltes, però jo estava desitjant tornar a treballar amb ell, i al final vam pensar que era igual. A més, Juanjo fa molts anys que viu a Madrid.

¿Volia recuperar bons actors de comèdia com Jorge Sanz i el mateix Juanjo Puigcorbé?

Sí, darrerament se'ls veia poc. Els seus personatges estaven pensats per a ells. El de Jorge Sanz es diu igual, Jorge. En el cas de Juanjo, portava temps sense aparèixer i em feia molta ràbia: em sembla un actor enorme. És un dels luxes que ens permetem en aquest país, de postergar gent amb una qualitat increïble potser només perquè passen de moda.