• Imprimir

El MNAC explora en una exposició coproduïda amb la Tate Modern de Londres la relació entre tres artistes: Marcel Duchamp, Man Ray i Francis Picabia

Tripartit d'avantguarda

Montse Frisach

La celebèrrima 'Font', de Marcel Duchamp, del 1917, una idea 'escandalosa' que va marcar la història de l'art del segle XX, s'exposa al MNAC
PERE VIRGILI

L'aventura artística de les avantguardes històriques té molts actors. Tres d'ells, companys en la investigació artística i amics en l'àmbit personal, són Marcel Duchamp (1887-1968), Man Ray (1890-1976) i Francis Picabia (1879-1953), units per la voluntat transgressora, el sentit de l'humor i l'objectiu de traspassar tots els límits. Tots tres -potser Duchamp de manera molt més punyent i clarament viva en els temps actuals- van esdevenir autèntiques icones de l'art del segle XX i protagonistes actius d'uns canvis en l'art que ja serien irreversibles.

No és gens habitual que aquests tres noms s'incloguin en exposicions col·lectives sobre l'art de la primera part del segle XX, però la mostra que ara es presenta al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) fa dialogar cara a cara les obres dels tres artistes, buscant tant els punts de concomitància com els de divergència. L'exposició Duchamp. Man Ray. Picabia, que s'ha vist aquests últims mesos a la Tate Modern de Londres, mostra més de 300 obres dels tres artistes, algunes fetes en col·laboració. És una demostració, diu la comissària de la mostra i cap de recerca de col·leccions de la Tate Modern, Jennifer Mundy, que tots tres compartien un mateix territori intel·lectual i estètic, malgrat ser diferents. Mundy remarca especialment "l'amistat i en cap moment rivalitat" que va unir els tres artistes. "Res a veure amb relacions tipus Picasso i Matisse, més basades en la rivalitat", afegeix. Això sí, Duchamp, de la mateixa manera que fa en relació amb tota la història de l'art del segle XX, se n'erigeix en líder, generós en idees i també en ajuts purament pràctics, d'aquest tripartit d'avantguarda, molt més fructífer que d'altres tríades.

L'exposició és una superproducció de luxe, didàctica com tota producció artística gestada a la Gran Bretanya. Això sí, amb moments d'art i assaig, en el sentit que combina "obres mestres que s'han convertit en icones" amb peces més desconegudes i exquisides. Entre les primeres destaca el celebèrrim ready-made titulat Font, de Duchamp, un urinari col·locat a l'inrevés amb títol, autor, data de realització i signatura. Simplement un gest dadà, del 1917, però més important encara pel que significa com a obertura de portes de cara a l'art conceptual, que a finals del segle passat acabaria impregnant-t'ho tot. Evidentment, l'urinari va anar acompanyat d'escàndol a la seva època. El més curiós (i trist) és que gairebé un segle després molts encara en fan mofa o se senten molestos per una de les idees més brillants i enginyoses de la història de l'art. A la mostra també s'inclouen altres ready-mades famosos de Duchamp com el Portaampolles i la Roda de bicicleta, muntada en un tamboret. Man Ray va homenatjar més endavant Duchamp amb un portaampolles amb maniquins de fusta, molt poc conegut.

El vidre de la núvia

Una altra icona del segle, intel·lectualment i estèticament molt més complexa que l'urinari, és el Gran vidre, títol fàcil i curt de l'original i fantàstic La núvia despullada pels seus solters, encara. Es tracta d'una de les obres centrals en la producció duchampiana, de fet conceptualment una pintura elaborada lentament sobre un vidre des del 1915 fins al 1923. La peça aplega molts dels elements que van interessar tant Duchamp com Man Ray i Picabia: una història transgressora i paròdica sobre l'atracció sexual entre una núvia (representada al vidre superior) i nou solters (amagats a sota). Transgressió en el contingut, tractat com si es tractés d'un tema de física i geometria, i també transgressió formal.

La fragilitat del Gran vidre original ha portat a fer-ne versions, com la que es presenta a la mostra, realitzada per l'artista pop britànic Richard Hamiltons a mitjans dels anys 60 i que habitualment es pot veure a la Tate Modern. La transparència i la llum, fonamental en el Gran vidre, està present en altres de les obres mestres de la mostra, com les rayografies de Man Ray, que no poden faltar mai en una mostra d'avantguardes històriques, o les pintures amb superposicions de Picabia.

L'inici del recorregut de l'exposició explica molt bé els principis pictòrics dels tres artistes. Duchamp va començar sent un pintor pràcticament realista però de seguida es va interessar pel cubisme. Però més que desconstruir els objectes, el que pretén és retratar el moviment, i ho fa en obres com el Nu baixant les escales, del 1913, del qual al MNAC es pot veure una versió posterior fotografiada -segurament per Man Ray- i pintada a sobre pel mateix Duchamp. "El que els interessa és que sigui l'objecte el que es mou i desconstrueix; tots tres tenen en comú aquest concepte", apunta Mundy. Picabia ho fa, per exemple, en pintures coloristes com Torno a veure en la meva memòria la meva estimada Udine, inspirada en el moviment de les ballarines exòtiques que actuaven en un vaixell.

Humor i transgressió

El sentit de l'humor i lúdic la transgressió i l'erotisme, elements consubstancials al dadaisme i el surrealisme, estan presents en tota la mostra. Man Ray fotografia Duchamp amb el cap rapat en forma d'estrella. Duchamp es transvesteix en el seu alter ego femení Rrose Sélavy. Picabia pinta sevillanes fumant i als anys 40 dones nues amb estil kistch coquetejant amb gossos. I el voyeurisme de l'espectador es posa a prova quan mira a través dels forats de l'obra de Duchamp Étant donnés.

*

Duchamp. Man Ray. Picabia.

MNAC. PARC DE MONTJUÏC. BARCELONA. FINS AL 21/9