• Imprimir

El Lliure estrena dins el Grec 'Aquesta criatura', deu escenes sobre la família del francès Joël Pommerat

Pares i fills

Andreu Gomila

Paco Azorín ha dissenyat un espai mòbil per on passaran totes les escenes d''Aquesta criatura'
GERMINAL

Què és ser pare/mare? Per què volem ser pares? Quina va ser la meva problemàtica com a fill? Aquestes són les tres preguntes que el dramaturg francès Joël Pommerat es va fer abans d'escriure Aquesta criatura i després d'assistir a uns tallers de teràpia familiar a Hérouville St. Clair (Normandia), el director del qual li havia demanat d'escriure una obra sobre la paternitat per representar-la per la rodalia de Caen. El resultat de tot plegat és una peça que, segons el director Antonio Simón, constitueix "una aventura vivencial" i un destacat "intercanvi energètic, emocional i afectiu que és el que ha de ser el teatre".

Aquesta criatura s'estrena demà a l'Espai Lliure dins la programació del Grec i, a banda de la direcció de Simón, compta amb la interpretació de Josep Minguell, Isabel Rocatti, Resu Belmonte, Ferran Lahoz, Andrea Montero, Inés Díaz i Xavi Francés. Tots fan diferents papers en les deu escenes en què està dividida l'obra, "un mosaic sobre com s'estructura la relació entre pares i fills". Per Simón, el més interessant de l'obra és l'"autenticitat".

De fet, parteix d'un material de primera mà amb el qual Pommerat ha jugat amb destresa. Per aquest motiu, Aquesta criatura mai no idealitza, sinó que tracta els amors i desamors paternofilials des d'una òptica cent per cent realista, cosa que no vol dir que sigui moralitzadora. "Els personatges són molts durs i molt tendres; són gent que fereix l'altre i és ferida. L'obra planteja preguntes però no ofereix cap resposta".

Compromís actoral

Els deu personatges de la peça cobreixen gairebé tots els papers de l'auca, explica el director, "des del pare a l'atur amb un adolescent molt problemàtic, a la mare amb el nen que vol anar a escola i sap que arriba tard i la mare el tracta com si fos el marit dient-li que avui no cal anar-hi; o la dona embarassada que té molts dilemes i que espera que el naixement del nen sigui el seu naixement a la vida". El monòleg d'aquesta dona indica el principi de l'obra. I serà ella l'única que apareixerà en dues escenes més d'Aquesta criatura.

Simón és conscient que un text d'aquestes dimensions emocionals "demana molt de compromís als actors" i que s'han vist obligats a exposar "part de la seva intimitat emocional dalt de l'escenari". Rocatti, no obstant, creu que no ha estat tan difícil davant la poètica de Pommerat.

El director ha prescindit dels nens a l'hora de realitzar el muntatge, cosa que ha obligat a algun dels actors a posar-se en la pell, per exemple, d'un adolescent, com li ha passat a Minguell. L'exercici li ha servit, diu, per recuperar "emocions que podries tenir als 15 anys i que encara hi són".