• Imprimir

El veterà grup de Banyoles treu 'Deu', un disc molt rocker ple d'ironia i que podria significar el seu comiat

El "disc rabiós" de Kitsch

Andreu Gomila

Joan Pairó (esquerra) i Lluís Costabella van fundar Kitsch fa 23 anys
RUTH MARIGOT

Joan Pairó i Lluís Costabella les han vistes de tots colors en el món de la música. Fa 23 anys, quan van crear Kitsch, el rock en la llengua pròpia era gairebé una anècdota i tot era camí per córrer. Serien els predecessors del rock català i avui dia són ja uns dinosaures -"supervivents", com diuen-, amb un desè disc acabat de sortir del forn que, seguint amb la seva nomenclatura habitual, porta per títol Deu (Laura Perkins). Tenen ganes de continuar, però s'ensumen que serà el seu comiat definitiu davant la indiferència de què són objecte. El CD i la seva trajectòria es mereixen alguna cosa més, sens dubte.

"El nostre procés ha sigut una mica dolorós. Vam celebrar el vintè aniversari el 2005 a Banyoles amb el disc Kitsch electrokàustic i no vam gaudir de cap ressò", diu el Lluís. "Estem cansats", afegeix. La qüestió és que després dels discos 7 i 8 van caure, afirmen, en un "cul-de-sac". I aleshores sorgeix la pregunta: "Per què assajar si no ens surten concerts? Si la cosa no rutlla, pleguem", afegeix categòric el guitarrista. Així que han decidit provar de dir adéu amb un àlbum de títol polisèmic, cosa que és marca de la casa.

"Ens agrada molt jugar amb les paraules, amb els sentits", afirma Pairó. Les lletres d'aquest disc són força punyents, mostra del desconcert que han viscut. Parlen de mentides, de prepotència, d'oblit. "Les cançons les provoca aquest període en què les coses no anaven de cara: volíem verbalitzar la nostra impotència", afegeix el baixista. "És un disc rabiós", matisa. La singularitat de Deu és que Kitsch ha recuperat un so més contundent, "més de garatge". Consideren haver tornat al començament, quan no esperaven res de la música i només tocaven per divertir-se. La diferència és que ara tenen 23 anys més i podrien gaudir del privilegi de passejar-se pel país com uns dinosaures de la música. Però, per què no han acabat de funcionar la seva aposta? "Catalunya és un país de barretina, esclop i foc de camp. I la música en català és així", respon el Lluís. El seu company de fatigues afegeix que "el rock torna a estar mal vist", sobretot si és català.