• Imprimir

El cantautor de Minnesota va actuar ahir a Encamp combinant temes nous amb versions de cançons de fa més de 45 anys

Bob Dylan conquereix Andorra

David Castillo

Dylan va omplir el camp de futbol d'Encamp i, com és habitual en ell, no va deixar entrar els fotògrafs al seu concert
DÍDAC SALAU

Travesso Catalunya en direcció a Andorra amb la mateixa il·lusió que tenia quan vaig escoltar Dylan en directe per primer cop el 1984 al Miniestadi dins la gira Real Live, en què venia acompanyat de Carlos Santana i Mick Taylor. Han passat molt anys, el cantautor s'ha reinventat i ja és un clàssic dels festivals d'estiu. Amb 67 acabats de fer, el gran Dylan, una llegenda, continua fidel al que més estima: el treball.

Vivint enmig de l'anomenada gira interminable, fa aproximadament cent concerts cada any. Ningú ho diria, malgrat que s'amagui darrere d'uns teclats des d'on dirigeix un robust i competent grup format per Tony Garnier al baix (el músic que més concerts ha fet amb el mestre), George Recile a la bateria, Stu Kimball i Denny Freeman a les guitarres i Donnie Herron, un multiinstrumentista de corda. Sonen sensacional com a conseqüència de la feina pràcticament diària i a pesar de les deteriorades cordes vocals d'un Dylan que és genial, sobretot perquè canta cada cop millor.

Tenia curiositat de saber com iniciaria aquesta trobada d'Encamp, on 4.000 persones l'esperaven ansioses damunt la gespa del camp de futbol. En cites anteriors de la gira europea d'aquest mes de juny havia començat amb Rainy day women #12 & 35, Leopard-skin pill-box hat i Stuck inside of mobile with the Memphis blues again. Curiosament per als col·leccionistes d'anècdotes, tres temes de l'aclamat Blonde on blonde, del 1966, que molts consideren el millor disc de la història del pop. El misteri es va aclarir quan el grup va iniciar el concert amb els acords d'All along the watchtower, que va popularitzar Jimi Hendrix.

Sense donar temps a reaccionar, aquesta nova aventura que és cada concert va continuar amb una altra cançó que va popularitzar als 60, Don't think twice, it's all right. A partir d'aquí va alternar cançons noves amb versions, com Visions of Johanna, que va tocar per primer cop en aquesta gira. Més tard vindria Highway 61 revisited, la cançó de 1965 amb què es va electrificar.

Dylan pot cantar temes dels discos d'estudi més recents després de la seva resurrecció, com els de Love and theft i Time out of mind al costat de tots els himnes apocalíptics o pregàries derivades dels cants evangèlics i les balades celtes que han sigut la base del seu repertori i banda sonora de les generacions de contestataris des dels anys 60, com les emblemàtiques Just like Tom Thumb's blues, Blind Willie McTell i Ballad of a thin man i una versió extraordinària de Tangled up in blue. Temes que cauen com bombes, metralla en els seus versos mentre les guitarres sonen com campanes o la secció rítmica liderada per Garnier remouen encara més les obsessives lletres.

Tot plegat és un espectacle: la possibilitat de revisitar algú que ha modificat els esquemes d'una època a través d'una creativitat protagonista. Tot el que puguis imaginar serà sempre al servei de l'estructura mètrica, musical i fins i tot anímica de cada concert. I cada nit és diferent, com va demostrar ahir.

Els espectadors d'Encamp, de diferents generacions i procedències, sospito que eren de la secta que ha seguit Dylan amb fidelitat. A fer punyetes els primmirats d'altres temps que criticaven per sistema o els dogmàtics que encara duien el retrat de Lenin a la cartera en comptes de la Mare de Déu o la foto de la nòvia. Els temps han canviat i Dylan continua a la carretera, fins i tot per aquestes que es perden pel Pirineu.

'Blowin' in the wind'

El que fascina, i no és un tòpic, és que el mestre sigui capaç d'interpretar un tema de fa 45 anys com si l'hagués escrit aquesta mateixa tarda. Potser d'una manera més rudimentària si que és possible, més virginal. Canviant paraules de les sinuoses estrofes, com si el significat també formés part de la improvisació que implica un sarau de les dimensions d'un concert que es repeteix nit rere nit sense descans. Dylan va conquerir Andorra amb la seva prodigiosa banda, Dylan ens va dinamitar el cor amb els seus blues sostinguts. I una versió final de Blowin' in the wind.